diumenge, 30 de maig de 2010

Per que ens pessiguen els mosquits?

Aquests petits insectes de cos allargat i de color des marró clar fins negre són sobretot coneguts per les seves desagradables (i de vegades, també perilloses) picades que ens infringeixen arribada la nit.

No obstant això, no ens piquen tots els mosquits, sinó que només ho fan les femelles i els mascles dediquen la seva vida a passeja innocentment sobre les plantes dels nostres jardins, alimentant del nèctar de les flors i de sucs de les plantes. Els mosquits mascle no representen cap molèstia per a nosaltres (llevat, com a màxim, la d'engendrar més mosquits) perquè són vegetarians.

Per tant, són les femelles les responsables de les més o menys grans i irritants faves que vam descobrir al despertar al matí. A banda, també podem pensar amb molta certesa que el que ens ha picat és un mosquit (femella) si l'hem odi o vist en algun moment la nit anterior. Per a més inconvenient nostre, les femelles de mosquit viuen molt més temps que els mascles (1 mes, normalment o fins i tot diversos, fins a gairebé mig any).
Si ens trobem davant d'un mosquit al jardí, podem saber si estem davant d'un mascle o una femella fixant-nos en la forma dels seus antenes. Si veiem que aquest mosquit té unes antenes molt més grans del que és habitual, més llargues i peludes, tenim davant nostre a un mosquit mascle. Abans de aixafar, tinguin en compte que els mosquits mascle mai ens han picat. D'altra banda, tant mascle com femella són molt semblants, en mida, forma i color.
El que mou a les femelles de mosquit picar-nos és aquesta necessitat d'aconseguir sang per tirar endavant a la seva descendència.

Els mosquits femella, per tant, necessiten la sang de les seves víctimes (malauradament per a nosaltres, els éssers humans en moltes ocasions). Fins i tot algunes vegades, les femelles de mosquit no tenen prou amb la nostra sang i també s'alimenten, com els mascles, de nèctar. Els mosquits femella es dediquen a perseguir incansablement durant la nit a una gran quantitat de vertebrats per extreure les proteïnes de la sang necessàries per a la maduració dels ous d'aquests insectes. Encara que la llista d'animals que poden els mosquits és gran (gossos, vaques, cavalls, éssers humans, diferents aus, i fins i tot amfibis), cada mosquit té les seves preferències. Per tant, n'hi ha que representen poques molèsties per a nosaltres perquè se centren en atacar les aus o als amfibis. Tot i que el major nombre de les espècies de mosquits prefereix als mamífers per xuclar-los la sang, i en especial, la de l'ésser humà, ja que la nostra pell és molt fina.

Gràcies a l'aparell picador-xuclador d'aquests insectes (o trompa), el mosquit aconsegueix perforar la nostra pell, quan vol picar-nos, fins arribar a una petita vena. Abans de llepar la sang, el mosquit aboca una substància que evita que la nostra sang es coaguli. Es tracta d'un poderós anticoagulant que és, a més, la

Any de neus any de béns?


A ningú se li escapa que aquest mes de març serà inoblidable per la nevada que hi ha hagut a Vidreres, una nevada excepcional que segons els més grans mai s’havia produït en un mes de març (si en altres mesos d’hivern).

Hi ha dites populars que diuen: any de neus any de bé de déu, any de béns... i és que realment és cert, les nevades normalment van molt bé per l’agricultura, ja que quan la neu es fon lentament la major part de l’aigua és absorbida per la terra, la qual cosa fa que sigui molt beneficiós per a la disponibilitat d’aigua durant el creixement de les plantes.

Tot i que hagi estat beneficiosa per a l’agricultura no ho ha estat en absolut per als boscos de les nostres rodalies. Els boscos del nostre entorn no estan adaptats a la neu, ja que presenten una gran quantitat de ramificació i en la majoria de casos amb les branques en direcció vertical a diferencia del arbres d’alta muntanya com els avets, pi roig que tenen aquestes branques més horitzontals. La disposició de les branques es deu en part a l’adaptació a la neu, ja que aquesta es diposita sobre les branques però per pes aquestes cedeixen i la neu cau a terra. En el cas dels boscos mediterranis compostos per pi pinyoner, roures, alzines, suros... aquestes les branques no tenen flexibilitat i la neu s’hi acumula fins que no poden aguantar el pes i es trenquen.

La intensitat de la nevada juntament amb el fort vent va fer que molts arbres i branques es tranquessin, fent que augmenti molt considerablement la quantitat de combustible sec que hi ha en el sotabosc.



En anteriors articles s’ha comentat que els nostres boscos són joves i desectructurats (molts de peus arboris i amb un abundant sotabosc) i amb un gran continu forestal. El trencament de nombroses branques fa que si hagi afegit una gran quantitat de combustible sec augmentant així el risc que es produeixi un incendi forestal. Aquest fet juntament amb la disposició del brancatge que no està directament al terra sinó que en la majoria de casos queda penjant dels arbres fa que es en el cas que hi hagi un incendi, es produeixi un incendi de sotabosc i capçades, un incendi que cremi la totalitat de les plantes.

Un incendi d’aquestes característiques amb la quantitat de combustible (sotabosc i brancatge) fa de molt dificil la seva extinció i es tractaria d’un foc que cremaria fins a cremar tot el combustible, afectant d’una forma molt significativa la posterior regeneració.

Davant d’aquesta hipòtesi s’ha d’actuar ajudant als propietaris a gestionar part d’aquests combustible dels boscos, tot i que suposa un sobrecost per a les administracions. Si s’han utilitzat els arguments de l’apagada elèctrica que és una mala imatge per Catalunya de cara al turisme, que passaria si es cremés el massís de Cadiretes? Carreteres tallades, evacuacions, tallament del subministrament elèctric i telefònic a bona part de la Costa Brava, i aquesta no seria una mala imatge? I és que estem parlant d’un espai continu forestal de més de 130 milions d’hectàrees o el que és el mateix 130km2.


En aquests moments es necessita una gestió ràpida per part dels propietaris forestals i de les diferents administracions, tant locals com a supramunicipals per evitar aquests possibles problemes. De res no servirà si no som capaços d’actuar, després només seran lamentacions.


També és el moment que de plantejar-nos el futur d’aquests espais i és que són espais amb un alt valor turístic i econòmic ja que els boscos es poden revaloritzar. És el moment que ens comencem a plantejar mesures d’aprofitament i gestió dels boscos com la instal•lació de plantes de biomassa (cremar les restes de fusta, branques...) per generar-ne electricitat i aigua calenta.

divendres, 21 de maig de 2010

Marea negra al golf de mèxic

Les instàncies governamentals dels Estats Units van anunciar que l'empresa petroliera British Petroleum (BP) va aconseguir aparentment aturar l'abocament de centenars de milers de litres de petroli des del fons marí, producte del col.lapse d'una plataforma petroliera de Deep Horizon, allà, fa 1 mes enrere.
.
Queda de moment realitzar monitorització complexos i activitats per a segellar i estabilitzar la "vessant" marina de cru, en aquest desastre natural considerat com un dels més seriosos registrats en aigües nord-americanes i les conseqüències sobre el medi ambient.
.
Theda Allen, comandant de la Guàrdia Costanera ha indicat als mitjans de comunicació que s'ha aconseguit estabilitzar la fuga contaminant, encara que va recalcar que és molt prematur parlar de l'èxit de l'operació.
.
Dies abans, tres vaixells de British Petroleum començar a bombar fang a alta pressió en la canonada trencada localitzada a gairebé 1.500 metres sota el nivell del mar per després segellar amb ciment.
.
Després de diversos intents sense èxit per aturar la marea negra que ja està contaminant una mica més de 160 quilòmetres de les costes de Louisiana, Estats Units, la petroliera BP ha estat sotmesa a pressions contundents del Govern, l'opinió pública i les poblacions afectades per la marea negra.
.
Les xifres calculades per l'empresa petroliera i organismes diversos han estat diferents però un grup d'experts sota responsabilitat del Govern nord-americà va assenyalar que l'abocament de petroli al golf de Mèxic ha estat d'entre 2 i 3 milions de barrils diaris, quantitat tres vegades superior a l'estimada fins ara.

dijous, 20 de maig de 2010

Contaminació lluminosa: Per què s'il·lumina el cel i no la ciutat?

Aquesta pol·lució es refereix a qualsevol llum que no és aprofitada per il·luminar el terra i les construccions, encara que pretengui fer-ho

El 1891 la ciutat d'Haro de la Rioja va poder presumir de ser la primera a Espanya a tenir il·luminació elèctrica als seus carrers. D'allà va sorgir la dita del viatger que s'apropa a la seva destinació i adverteix "ja hem arribat a Haro que es veuen els llums". Encara que l'anècdota resulti divertida, el fet és que, transcorregut més d'un segle des de llavors, l'avís ha pres tints de crua realitat: els llums potents de les ciutats oculten el cel o, el que és el mateix, la contaminació lluminosa és cada vegada més forta, i la gran majoria dels ciutadans no som conscients que estem sotmesos a aquest tipus de pol·lució. Amb la contaminació acústica passava una cosa semblant, però els seus perjudicis, menys subtils, van ser ràpidament percebuts quan se'n va començar a parlar. L'excés de llum no molesta d'una forma tan immediata com el de soroll, però és evident que resulta no només un malbaratament energètic i econòmic, ja que s'utilitza la major part de la llum per il·luminar el que no és necessari, sinó que també suposa un retard cultural -s'oculta el firmament als homes i dones que hi viuen submergits- i un perjudici mediambiental -es desplaça la fauna nocturna o se'n prescindeix. Lluitar contra aquesta contaminació necessita la voluntat, col·lectiva i particular, de trencar amb errors quotidians en l'elecció i el disseny de la xarxa lluminosa de ciutats, carreteres i, fins i tot, habitatges particulars o urbanitzacions que imiten la il·luminació d'una urbs.

Llum no aprofitada

L'Institut d'Astrofísica de Canàries, centre capdavanter en l'estudi i divulgació de mesures per combatre la contaminació lluminosa, la descriu com "la brillantor o resplendor de llum al cel nocturn, produïda per la reflexió i difusió de llum artificial als gasos i a les partícules de l'aire per l'ús de lluminàries inadequades i excessos d'il·luminació". En altres paraules, aquesta pol·lució es refereix a qualsevol llum que no és aprofitada per il·luminar el terra i les construccions, encara que pretengui fer-ho. Pot passar que el feix lluminós no es dirigeixi cap a baix, o que la radiació lluminosa sigui d'una longitud d'ona que l'ull humà no percep i aquella llum escapada rumb al cel, contaminant l'atmosfera.

Il·luminació de les vies públiques

En les últimes dècades ens hem acostumat que la il·luminació de la nit imiti la claror del dia. El problema rau en què s'està realitzant de forma incorrecta, cosa que suposa un malbaratament d'energia considerable i la pèrdua del firmament nocturn. Però, a més, qualsevol ciutadà pot comprovar que fins i tot ocult el sol, una llum indesitjada i procedent de l'exterior envaeix el seu habitatge, cosa que constitueix un factor pertorbador del descans nocturn, malgrat que ens hi hem acostumat. L'enlluernament en la via pública afecta vianants, però també automobilistes -cosa que resulta més perillosa- i es deriva del mal disseny de les instal·lacions d'enllumenat i representa, finalment, un perjudici per a la seguretat viària.

L'estalvi comença en la planificació

I és que, fins ara, en els projectes d'urbanització no s'ha afavorit que l'enllumenat públic incorpori les mesures necessàries per reduir la contaminació lluminosa. Tampoc s'ha pensat en això en adquirir un nou sistema d'enllumenat per substituir l'antic i il·luminar no més, sinó millor, de la forma més eficient i només allà on és realment necessari, és a dir, el terra. A més, la despesa energètica d'una instal·lació d'enllumenat públic al llarg de la seva vida útil ve a ser el doble del que va costar la seva instal·lació. Per tant, les inversions realitzades per millorar l'eficiència energètica i disminuir la contaminació lluminosa redundaran en un important estalvi econòmic i energètic.

Impacte en la fauna i flora

Diversos estudis científics elaborats tant a Espanya com a l'estranger han posat de manifest els efectes perniciosos sobre la fauna i flora nocturnes d'una il·luminació mal dissenyada. Aquests efectes concerneixen aus (tant migratòries com no migratòries), mamífers voladors i, sobretot, insectes nocturns. Més del 90% de les espècies de lepidòpters són de costums nocturns, i de la seva existència depenen moltes espècies de plantes amb flors que s'obren de nit, com també multitud de depredadors. En pertorbar la vida dels insectes nocturns s'està desequilibrant la base de la cadena tròfica.

Aquesta contaminació també implica certa dosi d'inseguretat viària. Com que l'ull humà s'adapta lentament a una zona fosca quan prové d'una altra zona molt il·luminada, els enllumenaments mal projectats d'alguns trams de carretera provoquen en els conductors enlluernaments. Per evitar-los, els experts recomanen utilitzar enllumenats de transició que passen gradualment d'un nivell d'il·luminació a un altre i permeten una adaptació de l'ull humà a zones amb diferents nivells de llum.

L'astronomia, una altra perjudicada

Resulta sorprenent descobrir que els avenços tecnològics en el segle XXI poden anar en detriment de l'astronomia moderna. Encara que les noves generacions de telescopis de 4 metres, equipats amb detectors electrònics sensibles, possibiliten observar objectes que estan 250 milions de vegades més distants que les estrelles més llunyanes que pugui distingir l'ull humà (això equival a detectar la llum d'una sola espelma a una distància de 100.000 quilòmetres), els astrònoms no només necessiten grans màquines de lent molt potents, també necessiten cels més foscos, cada dia més difícils de trobar.

Per què s'ha de combatre la contaminació lluminosa

  • Disminueix el consum energètic i indirectament el consum de combustibles.
  • Protegeix el medi ambient nocturn ja que torna a la naturalesa estadis d'hàbitat original, mentre es protegeixen les aus i mamífers nocturns.
  • Es redueix l'enlluernament dels conductors, amb la qual cosa s'augmenta la seguretat viària.
  • Es col·labora amb la visibilitat nocturna, fosca, del trànsit aeri o marítim.
  • Permet l'observació astronòmica, tant a professionals com a aficionats.
  • I, fins i tot, es compleix amb el prefecte de la Declaració Universal de les Generacions Futures de la UNESCO que recull el dret a una Terra indemne i no contaminada, incloent-hi el dret a un cel pur.

Contra el vandalisme

Estudis realitzats a Nova York, una urbs la contaminació lluminosa de la qual és percebuda de forma clara sense necessitat de sortir de l'atmosfera, van arribar a la conclusió que la reducció de llum excessiva redueix el vandalisme. Aquesta tesi, que sembla xocar amb el sentit comú, no deixa d'aportar certs trets aclaridors quan s'adverteix, i així es demostra, que una bona il·luminació és precisament la que limita la llum al terra, no a l'entorn. En instal·lacions allunyades de zones il·luminades, l'estudi assegurava que és preferible no utilitzar enllumenats de seguretat ja que altrament s'està indicant on es troba la instal·lació i proporcionant possibles zones d'accés a aquesta. És més efectiu un enllumenat dissuasiu que s'encengui per presència o similar. El mateix passa amb edificis aïllats o petites concentracions de cases, on dissimular la presència a la nit possibilita evitar ser objectiu de robatoris.

Les làmpades: poc, mitjanament o molt contaminants

Els tipus de làmpades que hi ha actualment al mercat, atesos els seus espectres, es poden classificar de la forma següent:

Poc contaminants:

  • Vapor de sodi a baixa pressió: emet pràcticament només en una zona estreta de l'espectre, deixant-ne neta la resta. La seva llum és groguenca i monocromàtica. És recomanable per a enllumenats de seguretat i carreteres fora de nuclis urbans. Són les més eficients del mercat i no tenen residus tòxics i perillosos.
  • Vapor de sodi a alta pressió: emeten només dins l'espectre visible. La seva llum és groguenca amb rendiments de color entre un 20% i un 80%, depenent del model. És recomanable per a tot tipus d'enllumenat exterior. Són les més eficients del mercat després de les de baixa pressió.

Mitjanament contaminants:

  • Làmpades incandescents: No emeten en l'ultraviolat, però sí en l'infraroig proper. El seu espectre és continu. La llum és groguenca amb un rendiment de color del 100%. No és recomanable per a enllumenat exterior, excepte per il·luminar detalls ornamentals. Són les més ineficaces del mercat.
  • Làmpades incandescents halogenades Són iguals que les incandescents però emeten una mica més en l'ultraviolat si no va proveïda d'un vidre difusor (són perilloses sense aquest vidre, ja que emet en l'ultraviolat dur). Són una mica més eficaces que les incandescents.
  • Làmpades fluorescents en tubs i compactes (vapor de mercuri a baixa pressió): Emeten en l'ultravioleta. La llum és blanca amb rendiments cromàtics entre el 40% i el 90%. És recomanable per a enllumenats per als vianants i de jardins. Tenen una alta eficiència. Aquestes làmpades són mitjanament contaminants si no s'usen en grans instal·lacions i convenientment apantallades per tal d'evitar emissió de llum sobre l'horitzó.

Molt contaminants:

  • Làmpades de vapor de mercuri a alta pressió: Tenen una elevada emissió en l'ultraviolat. La llum és blanca amb rendiments de color inferiors al 60%. És recomanable per a zones per als vianants i de jardins. Són les menys eficients del mercat en làmpades de descàrrega.
  • Làmpades d'halogenurs metàl·lics: Tenen una emissió en l'ultraviolat fortíssima. La seva llum és blanca-blavosa amb rendiments de color entre el 60% i el 90%. És recomanable per a esdeveniments esportius importants i grans zones on es requereixi un elevat rendiment cromàtic. Són molt eficaces, semblants al sodi d'alta pressió, però de curta vida.

Mesures contra la contaminació lluminosa

  • Utilitzar el tipus d'enllumenat més adequat segons el seu ús: vial, viari, zones de vianants, ornamental.
  • Usar sistemes d'encesa, com cèl·lules fotoelèctriques, de gran qualitat o rellotges astronòmics per assegurar que l'il·luminat no roman encès durant les hores de llum natural.
  • Les làmpades de vapor de sodi consumeixen gairebé la meitat que les de vapor de mercuri i lumínicament contaminen menys.
  • Disposar que els tancaments de les lluminàries siguin plans i el material utilitzat tingui gran qualitat de transmissió i resisteixi els efectes de la intempèrie i el pas del temps.
  • No utilitzar lluminàries tipus globus sense reflector a la part superior ja que projecten una gran emissió de llum per sobre l'horitzontal.
  • Per a l'enllumenat ornamental és necessari utilitzar lluminàries asimètriques d'alt rendiment. Il·luminen millor amb menys llum.
  • És necessari evitar l'emissió de llum per sobre l'horitzontal, sobretot en l'enllumenat de vials i carrers.
  • L'enllumenat de túnels i passos inferiors s'ha de considerar una excepció a aquestes mesures.

dilluns, 17 de maig de 2010

Residus nuclears: què cal fer amb ells?: El confinament, l'única solució de moment (article de la revista consumer)

Els residus nuclears o radioactius són material de rebuig generat en el cicle nuclear, que comença amb la extracció mateixa del mineral (urani) utilitzat en les centrals nuclears. A Espanya aquesta deixalla atòmica, contaminada amb elements radioactius en concentracions superiors a les que estableixen les autoritats, prové de nou centrals nuclears que produeixen el 33% de l'electricitat del país i de prop de 600 hospitals i centres d'investigació. En total, una mica més de 2.000 tones anuals de residus. Els d'activitat baixa i mitjana, procedents d'aplicacions no energètiques, s'emmagatzemen en l'abocador nuclear d'El Cabril (Còrdova), mentre que els d'alta activitat, generats en les centrals nuclears, es confinen en piscines especials subterrànies que hi ha a les mateixes centrals. És precisament l'emmagatzemament una de les qüestions que més enfrontaments provoca entre els partidaris de l'energia nuclear i els que hi són contraris, pel perill que pot representar una fuita radioactiva.

D'on procedeixen els residus nuclears?

* D'aplicacions energètiques en les centrals nuclears. El major volum de residus radioactius es produeix en les etapes per les quals passa el combustible nuclear per a produir energia elèctrica i en el desmantellament de les centrals nuclears. Tots aquests residus representen al voltant del 95% de la producció total.
* D'aplicacions no energètiques. Deriven de l'ús dels isòtops radioactius, fonamentalment en tres tipus d'activitats: investigació, medicina i indústria. El volum de residus radioactius que generen és inferior al 10%, sense que això signifiqui que la gestió hagi de ser menys rigorosa.

Classificació dels residus nuclears

Per a classificar els residus radioactius es pot atendre diversos criteris, com l'estat físic (sòlids, líquids i gasosos), el tipus de radiació emesa (alfa, beta, gamma), el contingut en radioactivitat, el període de semidesintegració dels radionúclids que conté, la generació de calor, etc. Des del punt de vista de la gestió, a Espanya actualment els residus radioactius es classifiquen en:

* Residus d'activitat baixa i mitjana
o Tenen activitat específica baixa
o No generen calor
o Contenen radionúclids emissors beta-gamma amb períodes de semidesintegració inferiors a 30 anys (el que significa que redueixen l'activitat a menys de la mil·lèsima part en un període màxim de 300 anys).
o S'emmagatzemen en l'abocador nuclear d'El Cabril (Còrdova).
* Residus d'alta activitat
o Els radionúclids continguts en els residus d'alta activitat tenen un període de semidesintegració superior a 30 anys.
o Contenen radionúclids emissors alfa, gamma i beta de vida llarga en concentracions apreciables.
o Poden desprendre calor.
o A Espanya es confinen en piscines especials subterrànies que hi ha a les mateixes centrals nuclears.

Una altra forma de classificar-los és basant-nos en la perillositat que ofereixen; normalment, un residu és més perillós com més alta sigui la seva vida mitjana
Emmagatzemament

El principi que segueix l'emmagatzemament de residus és aïllar-los de l'entorn humà, interposant entre ells i els éssers vius un sistema de tanques que impedeixi el seu retorn per a sempre, o que minimitzi els riscs a un valor pràcticament nul en el cas de fuita. Aquest procés s'anomena confinament. Amb independència dels avanços científics que permetin, en el futur, desenvolupar tecnologies capaces d'eliminar o disminuir la radiotoxicitat d'aquests residus, actualment està admesa i tipificada internacionalment l'estratègia que cal seguir per a l'emmagatzemament final dels residus radioactius, és a dir, per a confinar-los definitivament. El perill que cal evitar és que l'aigua de pluja o l'aigua subterrània entri en contacte amb els residus radioactius, i posteriorment dissolgui algun dels radionúclids presents i els transporti a l'entorn humà, amb el consegüent perill que això comportaria.
Què és la radioactivitat?

Es tracta d'una energia que emeten certs cossos, sigui espontàniament (radioactivitat natural) o provocada per una intervenció externa (radioactivitat artificial). La radiació que emanen els materials radioactius pot danyar els organismes vius. El dany produït al cos humà per tot tipus de radiacions es mesura amb una magnitud anomenada dosi de radiació. Un sievert (Sv) és la unitat que mesura aquesta dosi de radiació. Un nivell no nociu de radiació sobre un individu pot ser 2 o 3 milisieverts. Exposar un cos sencer a un nivell de 3 a 5 sieverts li causaria la mort. En tractaments de radioteràpia -que consisteix a radiar un teixit o tumor per a destruir-lo- s'irradien dosis molt superior que poden fins i tot arribar als 70-80 sieverts. Com que són accions molt localitzades sobre zones concretes del cos, els pacients no pateixen les conseqüències de la radiació.
El Cabril, el cementeri nuclear espanyol

L'únic cementeri nuclear espanyol preparat per a albergar materials d'activitat baixa i mitjana (amb una vida màxima de 300 anys) està situat a 80 quilòmetres de Còrdova, en ple cor de Sierra Morena. Construït en 1992, El Cabril emmagatzema més de 16.000 metres cúbics de deixalles nuclears (el 28% de la seva capacitat). Hi funcionen 36 punts de control de l'aire, de l'aigua i de la vegetació. Enresa (Empresa Nacional de Residus Radioactius), que gestiona els residus nuclears a Espanya, assegura que no hi ha emissions exteriors. En 1996 el Tribunal Superior de Madrid va declarar que s'hi havien emmagatzemat rebuigs de les centrals nuclears sense tenir-ne la llicència necessària. Les estructures d'emmagatzemament estan concebudes per a afrontar un terratrèmol de 7,5 graus i els residus són recuperables si sorgís un mètode més segur.
Què es pot fer amb els residus?

En aquests moments hi ha tres mètodes de gestió de residus:

* Cicle obert: els combustibles gastats, procedents dels reactors nuclears, són considerats residus de radioactivitat alta. Per això s'emmagatzemen definitivament en emmagatzemaments geològics profunds (EGP), per exemple, al desert entre Nou Mèxic i Nevada als EUA.
* Cicle tancat: els combustibles gastats són manipulats (reprocés) per a recuperar l'urani i el plutoni que contenen, de manera que puguin ser utilitzats com a materials energètics.
* Cicle tancat avançat: des de començaments de la dècada dels 90 s'investiga i es desenvolupa la separació i la transmutació de determinats radionúclids de vida llarga, ateses les dificultats -fonamentalment socials i polítiques- que van apareixent en tots els països per a l'acceptació pública de l'emmagatzemament geològic profund (EGP) dels residus d'alta activitat. Així es disminueixen els components tòxics a llarg termini dels residus d'alta activitat.

Aquestes tres opcions tenen en comú dues etapes fonamentals: l'emmagatzemament temporal dels combustibles gastats i el seu emmagatzemament definitiu posterior.

divendres, 14 de maig de 2010

El visó americà


El visó americà (Mustela vison) és un mustèlid de costums aquàtics que s'alimenta de crancs de riu i de vertebrats que viuen dins o vora de l'aigua (peixos, granotes, rates d'aigua...). Els visons americans salvatges d'Europa provenen d'exemplars de granja fugits o alliberats. Fan un paper semblant al de les llúdries (Lutra lutra) dins de l'ecosistema, i sovint la gent confon les dues espècies. Al Bages, la primera captura coneguda d'un visó americà es va fer l'any 1985 a Moià. Setze anys més tard, ja era una espècie comuna que es podia veure menjant crancs de riu, també americans.

dimecres, 12 de maig de 2010

La desaparició d'espècies s'ha accelerat

Els últims 500 anys l'activitat humana ha causat l'extinció de 816 espècies. Només des del segle XVIII han desaparegut 103 espècies, una xifra cinquanta vegades superior al seu ritme natural d'extinció. Segons la Unió Mundial per a la Naturalesa (UICN), un de cada deu ocells i el 25% dels mamífers figuren en la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de Desaparició, mentre que dos terços d'altres espècies també hi consten sota l'epígraf de "en perill". L'extinció d'animals s'ha accelerat els últims 200 anys com a conseqüència directa o indirecta del creixement de la població humana, el malbaratament dels recursos naturals i els canvis associats al medi ambient. Es tracta, dissortadament, d'un fenomen més greu del que preveien anys enrere els conservacionistes.

Què és una espècie en extinció?

Segons la UICN, es denominen així les espècies en clar perill d'extinció la supervivència de les quals és poc probable que segueixi els mateixos factors que van causar aquesta amenaça. S'inclouen també en aquest grup les espècies minvades numèricament fins a un nivell crític o els hàbitats de les quals han experimentat una reducció tan dràstica que se'ls considera en perill d'extinció immediat.

La causa d'esta amenaça és la pèrdua d'hàbitat i la degradació que afecten el 89% de totes les aus amenaçades, el 83% dels mamífers amenaçats i el 91% de les plantes amenaçades que han sigut avaluats. Els factors que han contribuït a l'extinció de les espècies (impacte de la indústria, assentaments humans en regions salvatges, etc.) continuen operant amb una "intensitat creixent", asseguren els experts. No obstant això, molts dels problemes podrien millorar si els governs adoptessin els tractats i les convencions aprovats en la Convenció de Rio de 1992.

Criteris de la Llista Vermella

Cada dos anys la UICN edita la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades, una de les eines principals per a determinar l'estat de la diversitat biològica de la Terra. Els experts han identificat més de 12.000 espècies animals i vegetals en perill, inclosos més de 1.000 mamífers.

La Llista Vermella de la UICN, reconeguda com la guia de màxima autoritat sobre l'estat de la diversitat biològica, l'elaboren prop de 10.000 experts de 181 països.

Les categories principals en què s'agrupen les espècies en la Llista Vermella de la UICN són: extint (per exemple, el polit esquimal), extint en estat silvestre (el cactus Mammillaria glochidiata), en perill crític (l'àguila monera de les Filipines), en perill (el xiprer daurat) i vulnerable (cactus de carxofa).

La classificació dins de les categories per a espècies amenaçades d'extinció (vulnerable, en perill i en perill crític) es fa per mitjà de cinc criteris basats en factors biològics: taxa de disminució, grandària de la població, àrea de distribució geogràfica i grau de fragmentació de la població i la distribució.

Noves espècies amenaçades

Saiga
Es troba ara "en perill crític". Aquest antílop nòmada viu en ramats, generalment en les estepes obertes de pastures i en els deserts semiàrids de l'Àsia Central. En l'última dècada les seves poblacions han anat decreixent a causa de la caça furtiva per a obtenir-ne la carn i exportar-ne la cornamenta, utilitzada en la medicina tradicional.

Camell bactrià silvestre
"En perill crític". Té el bastió principal a la Xina, on el seu hàbitat natural està sent envaït per mines de mineral legals i il·legals. L'espècie és objecte de caça contínua i persecució perquè competeix amb els camells domèstics i el bestiar per l'aigua i les pastures, però també per la caça esportiva.

Ratolí d'aigua etíop
Ingressa en la llista dins de l'epígraf "en perill crític". És només conegut per un espècimen trobat prop de la font del Petit Abbai, un afluent del Nil Blau en el nord-oest d'Etiòpia. El seu hàbitat pot haver sigut afectat pel sobrepasturatge de bestiar.

Voltor de bec prim i voltor indi
Estan classificats com "en perill crític" pel decreixement accelerat de les seves poblacions, en especial en tot el subcontinent índic, com a conseqüència de malalties, enverinament, l'ús de pesticides i els canvis en el tractament del bestiar mort.

Cavall marí de cua de tigre
Classificat com a "vulnerable", és blanc de pescadors pel benefici important que ofereix per a ús medicinal i aquaris. També es comercia massivament per a ús ornamental. A més, el seu hàbitat ha entrat en procés de degradació.

Plantes
El 2002 es van avaluar i es van incloure en la Llista 5.714 espècies de plantes, que suposen entorn del 4% de les descrites del món. Es calcula que a mesura que l'avaluació continuï el nombre de plantes que engrossiran la Llista augmentarà considerablement. La llista d'espècies de plantes es compon en gran part d'arbres, per ser més coneguts i estudiats pels científics que la resta d'espècies vegetals.

També a la Península Ibèrica

El Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades recull que a Espanya hi ha 56 espècies en perill d'extinció, com l'esturió, el samaruc, la cullereta i la babosa de riu, i plantes com el cipripedi (una orquídia del Pirineu) i l'algueró canari.

El linx ha sigut reclassificat com una espècie "en perill crític" per la UICN. Amb una població que ha descendit a menys de la meitat dels 1.200 exemplars registrats al començament de la dècada dels noranta, el linx ibèric està a punt de convertir-se en la primera espècie de gat silvestre a extingir-se en els últims dos mil anys. El linx habita els boscs del Mediterrani i matolls, prefereix les mates denses per a protegir-se i les pastures obertes per a la caça de conills. Com a resultat de la fragmentació del seu hàbitat per l'agricultura i el desenvolupament industrial, la població ha sigut confinada a grups dispersos en el quadrant sudoccidental de la Península Ibèrica.
Per a ajudar el felí, la IUCN afirma que cal restablir la població de conills que habiten el territori on viu el linx. També és necessari que s'implementi un programa accelerat de reproducció en captivitat amb almenys dotze exemplars.

L'altra cara de la moneda la representen les aus carronyeres com el voltor negre, l'aufrany i el trencalòs. Fa uns anys l'estabulació del bestiar, l'escassetat d'animals morts silvestres i el verí amenaçaven d'extingir estes aus. Tanmateix, aquests ocells han remuntat el vol. L'èxit es deu a la disponibilitat d'hàbitats adequats per a la cria i a l'abundància d'aliment. La proliferació de menjadors (femers) on es fan aportacions de carronya ha sigut una mesura decisiva per a la recuperació d'aquest tipus d'aus a Castella i Lleó, Aragó i Navarra.