dissabte, 27 de febrer de 2010

Parcs eòlics, noticia publicada al Punt Diari

El nou mapa eòlic, entre la necessitat i la imposició
20/02/10 02:00 -

La delimitació de les zones on a partir d'ara es concentraran exclusivament els grans parcs eòlics del país ha generat diversitat de reaccions entre els alcaldes i fins i tot entre les plataformes de defensa del territori. N'hi ha que ho veuen bé i hi ha municipis que rebutgen formar part de les zones que sortiran a concurs entre els promotors.

En els fonaments del debat hi ha l'opinió més o menys unànime que la mesura, com a fórmula, és la més adequada per impulsar una segona fornada eòlica sense el desordre que ha caracteritzat la implantació dels més de 2.000 MW de potència instal·lada que ja hi ha en operació, amb autorització o esperant el permís definitiu. Per arribar als 3.500 MW que Catalunya s'havia fixat com a objectiu per al 2015 i per reduir la dependència energètica de les energies fòssils, aquest pas era imprescindible, i el sistema escollit, una manera endreçada de canalitzar l'impuls del sector. Ara bé, sempre que es fes sobre la base d'un consens amb el territori que, segons es desprèn de les reaccions, ha anat només per barris. Només cal sentir els alcaldes que s'han assabentat que formaven part d'una zona de concentració a través dels mitjans. En canvi, l'altra cara de la moneda han estat els territoris que han celebrat el nou dibuix com la culminació d'un procés de diàleg entre administracions. D'aquesta aparent contradicció s'infereix clarament que el govern, d'entre les zones tècnicament idònies, ha negociat només amb les que ha considerat que tenien bona predisposició per arribar a un acord en el termini que marcava el decret aprovat a final de setembre del 2009. A la resta, l'afectació els ha plogut del cel, o els l'ha portada el vent. I la imposició només va en detriment de la consideració d'una aposta necessària.

dimecres, 24 de febrer de 2010

El projecte Miloca ha arribat a Vidreres.

Les miloques o més conegudes com a Òlibes i també Xibeques a casa nostra són aus rapinyares molt característiques. Es tracta d’una au relativament gran, d’uns 33-39cm de longitud i 90-95 cm d’envergadura (ala a ala). El pes ronda els 290-355 g i no existeix dimorfisme sexual (els mascles i les femelles fan aproximadament la mateixa mida).

Aquesta au de la família dels titònids, es distingeix molt fàcilment degut al seu plomatge de color blanc al pit i a les potes, amb plomes daurades al dors. Un altre tret molt distintiu és la seva cara, presenta un disc facial. El disc facial els serveix per captar millor les ones sonores (podríem dir que és similar a una antena parabòlica), a més tenen un orella més amunt que l’altre i això els permet calcular la distància en que es troba una presa pel so que aquesta emet. Una de les característiques dels rapinyaires nocturns és la visió, presenten uns ulls adaptats a la falta de llum, fent que puguin veure amb una absència important de llum, però la principal arma per a la detecció de les preses és el so. Aquests factors juntament amb un plomissol que tenen entre les plomes que actua de silenciador, fa que els batecs de les ales siguin gairebé imperceptibles, convertint-los en un dels caçadors nocturns més eficaços.

Les òlibes s’alimenten de petits rosegadors com: talpons, musaranyes, ratolins, però també cacen petits ocells i insectes i en menor quantitat també cacen algun amfibi o rèptil. Per caçar-los es guia per la seva bona oïda i quan detecta que la presa s’ha parat es llança sobre ella capturant-la amb les potents urpes de que disposa. Un cop els ha caçat s’empassa l’animal enter (excepte les aus que els arrenca el cap abans d’empassar-se-les). Al tenir una capacitat baixa per digerir els ossos, els han d’expulsar (ja que no poden circular per tot el tracte digestiu) regurgitant-los en forma d’egagròpiles (unes boles de plomes, pèl i ossos que conformen les preses un cop digerides). Aquestes egagròpiles tenen una mida gran entre 4-6X2-2,5 cm.



Un dels principals beneficis que porta aquest ocell és que actua directament sobre les plagues, menja uns 3 rosegadors diaris i entre 5 i 6 en època de cria, i incideix directament sobre la població de ratolins, musaranyes... A més té un territori de caça fixa d’un radi d’uns 5km, caça principalment en camps i en menor mesura en zones forestals. Al ser sedentàries i tenir un territori fixa amb les restes de la seva dieta (egagròpiles) podem saber de forma indirecte les diferents espècies de micromamífers i fer una estimació de com evolucionen aquestes poblacions . Per identificar els micromamifers ho fem a través de les mandíbules, i cranis que es troben dins l’egagròpila.



Durant els darrers anys, s'ha observat una important davallada de les poblacions d'òliba a Catalunya, una espècie protegida que afavoreix els pagesos pel fet de ser depredador de rosegadors. Típicament les poblacions d’òliba (Tyto alba) presenten cicles, de creixement o davallada, associats a les explosions demogràfiques de les seves preses, que són majoritàriament petits rosegadors. Tanmateix, s’ha confirmat una disminució en el nombre de localitats catalanes amb presència i reproducció d’aquesta espècie (dades actualitzades durant el 2002 per l’Institut Català d’Ornitologia). (anellament dels pollets)

El factor més determinant per a la presència de l’òliba en una comarca és l’abundància de terreny obert amb camps de conreu on poder caçar, i l’existència de forats en indrets tranquils on poder fer el niu. En situació naturals aquest animal feia niu a les cavitats que trobava als arbres vells, però degut a que els nostres entorns ja no hi ha boscos madurs (arbres centenaris) es va adaptar a conviure amb els homes, així és molt freqüent trobar-la en cases velles, ermites, coberts abandonats... Les causes de la davallada de les seves poblacions són la pèrdua de llocs de cria deguda a la disminució dels llocs tranquils de nidificació (restauració de campanars, golfes i masos, manca d’arbres madurs amb forats naturals...), propis del món rural tradicional. I també la pèrdua d’habitat per l’abandonament de la vida a pagès, que ha comportat una reducció de camps oberts (conreats) seguida d’una intensa reforestació natural amb gran creixement de masses boscoses contínues. Tot això ha comportat problemes a aquesta espècie, tant i tan lligada als habitats rurals oberts, fins al punt de desaparèixer de molts indrets.

Per evitar aquest retrocés diferents persones i entitats com els L’Associació d’Amics del Centre de Recuperació de Fauna Torreferrussa, varen engegar el projecte Miloca, que es tracta d’educar i ensenyar els beneficis de les òlibes, així com fomentar la creació de caixes niu perquè si estableixin.

A Vidreres sempre hi ha hagut presència d’òlives, les més properes que teníem vivien al pou d’aigua del costat de la nova biblioteca i a can Xiberta però degut a les obres de construcció de la bibilioteca i la consolidació de can xiberta la parella d’olives que i vivia van marxar. Veien que una de les últimes parelles d’òlibes que teníem localitzades al municipi marxaven varem posar en marxa el projecte miloca.

Varem construir dues caixes nius, especialment pensades per elles i les varem ubicar en unes golfes del cobert de Can Massa Súria, que per la seva ubicació, envoltat de camps de conreu i una mica de zona forestal semblava que era idoni per elles.

Però el fet va ser que aquella parella d’òlibes no si va establir. Va passar uns pocs mesos i es va observar que hi havia una òliba jove a prop de la masia i finalment es va establir en una caixa niu.

Durant el passat març es va poder observar els vols nupcials (vols acrobàtics que fan algunes aus en el moment de buscar parella) i es va establir una parella en aquesta caixa niu. Al cap d’uns mesos es van començar a sentir els petits, que per cert fan uns crits una mica esgarrifosos, crits aguts que en algunes situacions poden semblar d’humans, i és que algunes llegendes de cases encantades venen del fet que hi ha alguna òliba i que aquesta quan crida sembla un xiscle d’una dona. En aquest cas han prosperat dos pollets, que els varem anellar el passat agost i així si són capturats podrem saber les seves pautes de conducte com per exemple la dispersió pel territori.

Ara que els polls ja han abandonat el niu i han anat a buscar un nou territori podem dir que el projecte Miloca a Vidreres està essent tot un èxit i si algú vol tenir més informació o té interès a posar caixes niu podeu consultar a la web www.miloca.org

dijous, 18 de febrer de 2010

LA FRAGMENTACIÓ DEL TERRITORI

Una de les característiques de la vida és el moviment, on cada espècie es desplaça segons unes pautes adquirides o segons la seva conducta intrínseca programada en el seu codi genètic per portar a terme el seu cicle vital (busca d’aliment, refugi, reproducció...).

Hi ha espècies que recorren grans distàncies en poc temps mentre que altres desplacen les seves poblacions d’una manera extremadament lenta. Per tant el fet que les diferents espècies puguin mantenir aquest desplaçament significa per tant preservar un procés ecològic indispensable pel bon funcionament dels l’ecosistemes.

La fragmentació consisteix en la divisió física de l’entorn, i es considera una de les principals amenaces que afecten a la diversitat biològica.

Els motius perquè es fragmenti un territori bàsicament són dos: els naturals i els antròpics. Pel que fa als motius naturals un exemple seria un riu que creua una plana dividint-la en dos espais. Un altre exemple podria ser una clariana en un bosc, és una discontinuïtat, que per una guineu o un ratolí no suposen un gran entrebanc però que per una petita eruga és una distància inassolible. En canvi, els motius antròpics que produeixen una fragmentació tenen unes característiques molt diferents, ja que aquests elements conformen unes barreres infranquejables (que la majoria d’animals no les poden travessar) i permanents que aïllen les diferents poblacions.

Les principals causes de la fragmentació són l’expansió urbanística (urbana i industrial), l’agricultura i la silvicultura intensiva, l’expansió d’infraestructures viaries i la contaminació. Dintre d’aquests processos els que produeixen un trauma en el medi més gran són les grans infraestructures lineals (carreteres i línies de tren), no és tant per la pèrdua d’hàbitat sinó per la ruptura que suposen per al funcionament del conjunt del territori.





Els principals efectes de la fragmentació són:

 La pèrdua hàbitat que comporta directament la disminució d’una àrea i com a conseqüència la reducció dels individus que habitant en aquest indret.
 L’augment de perímetre, que fa que augmentin les pertorvacions (contaminació, presència humana...) que alteren l’ecosistema.
 L’alteració de la disperció de llavors i polinització, ja que els animals (que són qui en general realitzen aquest procés) no poden passar les barreres físiques.
 L’efecte Illa, fa que les espècies no puguin desplaçar-se i apareixen problemes de consanguinitat, que poden acabar produint la desaparició d’una espècie.


La connectivitat

La connectivitat i la fragmentació són dos conceptes que van agafats de la mà, com s’ha dit anteriorment la fragmentació és la “barrera” que divideix en diferents parts un habitat i la connectivitat és la forma de permeabilitzar aquesta barrera.
La importància de la connectivitat és bàsica per al manteniment de l’ecosistema, ja que fa que les diferents espècies que si troben puguin continuar amb més o menys normalitat el seu cicle biològic.

Però quan parlem de connectivitat no només ens referim a mantenir una funcionalitat ecològica sinó que té altres funcions com la connectivitat paisatgística o la connectivitat social (pèrdua de camins veïnals). La connectivitat paisatgística fa que l’observador pugui percebre un paisatge com un tot i no com a diversos paisatges sense cap relació, mentre que la connectivitat social és aquella que manté les vies pecuàries, vies verdes, camins rals... fent que les persones que viuen en el territori pugin continuar realitzant les rutes tradicionals.




Les franges que connecten una àrea relativament gran amb una altre (no fa falta que estiguin protegides) reben el nom de connectors ecològics. Aquests connectors ecològics ens serveixen per posar en valor molts territoris (poden ser camps de conreu, rieres, boscos...) que esdevenen indispensable per a permeabilitzar la matriu territorial en el seu conjunt. En el cas de les Comarques Gironines els rius, rieres, rec i torrents són els principals responsables i a vegades únics connectors ecològics, sobretot a la zona del gran corredor d’infraestructures.



La fragmentació a Vidreres i entorns

Una mirada ràpida en el nostre territori observem que tenim el paisatge plagat d’infraestructures, carreteres, polígons, cascs urbans, urbanitzacions, línies elèctriques..., totes aquestes infraestructures suposen un trossejament del territori. En alguns llocs sobretot a les proximitats de nuclis habitats apareixen grans continus urbans degut a la gran expansió urbanística (tant urbana com industrial) on la fragmentació s’eleva a la màxima expressió.

A Vidreres no ens escapem d’aquesta fragmentació del territori, ara estem en un procés que ens esta canviant de manera rapidíssima el paisatge, i l’entorn. Aquests processos són principalment els desdoblaments de la C-35 i del pròxim desdoblament de la N-II. En el nostre municipi en aquests moment experimentem els tres tipus de fragmentació, ambiental, social i paisatgística.

El problema de la fragmentació en aquests moments continua essent la manca de planificació territorial d’àmbit municipal i supramunicipal que garanteixi uns corredors o espais lliures per preservar la connectivitat.


Mesures per corregir la fragmentació

Algunes mesures per corregir la fragmentació serien sensibilitzar i conscienciar els ajuntaments i administracions competents que en els seus àmbits competencials incorporin els principis de connectivitat en els PALS i Agendes 21 i planificar connectors ecològics. Analitzar l’efecte barrera de les carreters i en els punts problemàtics permeabilitzar aquests punts (passos de fauna per ex.).

En resum, el fet de planificar una determinada infraestructura vol dir que produeix una modificació substancial de tot l’entorn (tant ambiental com social) això implica que abans decidir executar una obra és necessari realitzar un estudi profund de l’entorn.