dimarts, 9 de febrer del 2010

Copenhaguen, la darrera oportunitat perduda?

Els primers dies de desembre de 2009 sentíem constantment parlar de la cimera que s’estava realitzant a Copenhaguen, sobre el canvi climàtic. I és que es tractava d’una trobada de 192 països per arribar a acords per intentar frenar el canvi climàtic.

Del canvi climàtic se’n va començar a parlar a la dècada dels anys 70, però només se’n parlava dins la comunitat científica. No va ser fins a la dècada els anys 90, davant evidències flagrants del canvi climàtic i amb gairebé tota al comunitat científica mundial que s’acceptava el canvi climàtic com un element irrefutable degut a l’activitat humana, que es va començar a parlar a nivell polític. La primera reunió de líders mundials que es va tractar el canvi climàtic va ser l’any 1992 (fa 17 anys) a la cimera de Río de Janeiro, on es varen començar a posar les bases per intentar frenar el canvi climàtic.

A l’any 1997 en una convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a Kyoto es va elaborar el protocol conegut amb aquest nom, on s’havien d’executar un conjunt de mesures per reduir l’emissió de gasos amb efecte hivernacle. Amb l’objectiu de lluitar contra els efectes del canvi climàtic, ja que es preveu que la temperatura mitjana de la superfície del planeta augmenti entre 1,4 i 5,8ºC d’aquí al 2100 (font, ONU). Aquest tractat és de compliment obligatori per a tots els països, un cop el ratifiquessin com a mínim els països responsables del 55% de les emissions. Europa el firma el 2002, i Rússia el firma el 2004, que és quan entra en vigor, els únics països que queden per signar són els Estats Units i la Xina (cap dels seus governs dels EUA incloent el govern de Barack Obama l’han volgut firmar).

Tot i les ratificacions no vol dir que els països les compleixin un dels exemples més flagrants és el de l’Estat Espanyol, que incompleix sistemàticament l’acord de Kyoto, i és que el 2005 varem ultrapassar els límits establerts en el pacte que es basava sobre les emissions de gasos del 1990 amb un 52%.

Veient la situació mundial d’incompliment o implicació, la cimera de Copenhaguen es veia com la gran oportunitat de canviar aquesta tendència, de treballar conjuntament tots els països per evitar agreujar els afectes del canvi climàtic. Però la realitat ha estat ben diferent, per primer cop a la història, un president d’una nació (Barack Obama) s’ha saltat els protocols i ha pactat a porta tancada un acord amb diferents països com Xina, Brasil l’Índia i Sud-àfrica (si va excloure la Unió Europea) i es va anar rebaixant l’acord fins als mínim.

Amb l’acord aprovat de Copenhaguen (3 folis) es reconeix la necessitat de limitar l’augment de les temperatures per sota dels 2 graus centígrads, però no s’han marcat objectius de reducció, sinó que s’han deixat en blanc a l’espera que els estats presentin de forma individual els seus objectius voluntaris abans del febrer de 2010. També estableix que es mesuraran les emissions dels països en desenvolupament, però no a través d’un organisme independent, sinó que serà cada estat que realitzi la seva pròpia mesura, declaració i verificació de les emissions cada dos anys. L’acord també dona resposta a un punt crític, el finançament, que estableix ajuts de 30.000 milions de dòlars entre 2010 i 2012 per als països més pobres. El text no diu, però qui pagarà aquests diners (només Europa s’ha compromès a pagar 7.200 milions d’euros uns 10.300 milions de dòlars). En el tractat tampoc es marca qui gestionarà ni repartirà aquests diners.

Així veiem que els interessos econòmics d’uns pocs es tornen a interposar a la vida de milions de persones, i és que tots en sortirem perjudicats. Des de les primeres reunions han passat 17 anys, 17 anys sense fer res, però han passat gairebé 40 anys des de la descoberta del canvi climàtic i és que els anys passen i els efectes s’agreugen, ja que cada vegada es consumeixen més recursos fòssils, tant en els països desenvolupats com els països emergents. El canvi climàtic és un fet, a casa nostra hem tingut més onades de calor que mai en els darrers anys, les sequeres s’han fet més freqüents, les plantes els surten les fulles 15 dies abans i els cauen 15 dies més tard... com més s’esperi a prendre decisions més efectes adversos patirem, i és que amb el canvi climàtic difícilment podrem fer marxa enrere, el món com el coneixem està canviant. A nivell europeu, s’ha aprovat un ambiciós pla per tal de lluitar contra el canvi climàtic, es tracta del que es coneix com a “Triple 20”: 20% menys d’emissions contaminants, 20% més d’energies renovables i 20% d’estalvi energètic abans del 2020. Tot i aquest pla si la resta de països contaminants no actuen no servirà de gaire res.

L’espècie humana és la única espècie que sap que es pot extingir i no fa res per evitar-ho.


2 comentaris:

  1. Impressionant tot plegat, el nivell informatiu del post i la claredat, etc. És evident que com va passar amb molta anterioritat amb els dinosaures crec que l’espècie humana ha firmat el mateix destí, l'extinció, i personalment crec que acabaríem fent un favor al planeta.
    L'esperança en la humanitat és quelcom tant irreal com el sentit de responsabilitat a la casta política del planeta. Mentre els interesso econòmics i la producció estiguin i rutllin per sobre el medi ambient, crec que mai i haurà un tractat a nivell internacional, només el dia en que es posi en perill evident la supervivència de l'espècia, només aquell dia els polítics voldran canviar-ho tot. Per sort o per desgràcia, serà massa tard.

    És doncs, l’obligació de la ciència i de la ciutadania (humanitat) intentar adreçar aquesta dinàmica destructiva, al marge de les opinions i decisions dels polítics?

    Salut i força.

    ResponElimina
  2. Jo tampoc culparia únicament una casta, sinó a tots plegats, tots som prou intel•ligents com per saber què és bo i què no i per tant hem de fer sentir la nostre veu.

    S'han d'aprofitar totes les eines al nostre abast per canviar les coses o sigui que mans a l’obra que és tard i vol ploure!

    Salut!

    ResponElimina