dijous, 25 de març de 2010

Espècies invasores: El perill que ve de fora

Les espècies invasores són, al costat de la destrucció de l'hàbitat, la principal causa de desaparició de plantes i animals

La globalització no és un fenomen que afecta només el comerç, els sectors primaris, la indústria, l'economia, la seguretat, la política o els fluixos migratoris dels éssers humans. També actua, i no precisament de manera positiva, en la naturalesa. Plantes i animals procedents d'altres latituds del planeta danyen, de forma irreversible algunes ocasions, els éssers vius autòctons de cada regió del globus. Són moltes, i cada vegada més, les espècies que troben fora de les seves àrees naturals un medi apropiat on poden subsistir. Aquesta extraordinària capacitat d'adaptació s'ha convertit en una amenaça que pot afavorir l'extinció de les espècies autòctones amb les quals entren en competència per l'aliment o pel territori. La proliferació d'espècies invasores, o al·lòctones, és, després de la destrucció de l'hàbitat, la principal causa d'extinció de plantes i animals, pel fet que -segons els casos- depreden sobre les autòctones, competeixen pels recursos, s'hibriden i transmeten malalties. Algunes poden arribar a canviar el funcionament mateix de l'ecosistema. Però no totes les espècies introduïdes causen problemes. De fet, moltes de les que habitualment s'utilitzen en agricultura i ramaderia són exòtiques. No obstant això, les espècies invasores s'han convertit en una part important del canvi ambiental global. A Espanya, un de cada quatre tipus de peixos que poblen rius i llacs és forà. Moltes plantes i animals han arribat, per causes accidentals o comercials, a zones molt allunyades del seu hàbitat natural. La introducció del conill a Austràlia, que es va convertir en una autèntica plaga, és l'exemple més conegut d'espècie invasora. En la península Ibèrica s'han introduït -de forma intencionada o accidental- moltes espècies exòtiques, tant de fauna com de flora que han causat greus perjudicis a les espècies autòctones.

Flora

  • Hierba de la Pampa o plumero
    Planta exòtica arribada a Espanya de l'altre costat de l'Atlàntic a principis del XX per a adornar els jardins de les grans mansions. Porta camí de convertir-se en una plaga. És fàcil de distingir pel seu aspecte elegant, té un plomall blanc-platejat, que arriba als dos metres d'altura. Creix en totes parts -cunetes, vorals, riberes i descampats- i s'ha aclimatat de tal forma que és una amenaça per a la biodiversitat vegetal en tota la cornisa cantàbrica.
  • Carqueja (baccharis halimifolia)
    Arbust procedent de Sud-amèrica, que està colonitzant grans extensions de zones humides. Té aparença discreta i passa desapercebuda a tot aquell que no conegui les seves característiques. Però la seva capacitat d'adaptació al clima l'ha convertit en una temible enemiga de les plantes tradicionals de les zones humides, a les quals està desplaçant sense cap tipus de compassió.

Altres plantes

  • Falsa acàcia (robinia pseudoacàcia) envaeix, cada vegada més, racons de les muntanyes. L'herba tradicional dels prats pròxims a la costa està sent desplaçada pel paspalum, gramínia sud-americana que forma una capa grossa de gespa. El problema és semblant al que s'ha detectat en les comunitats del sud i en les Balears amb el carpobrutus, gespa africana que va començar a utilitzar-se per a encatifar els jardins de noves urbanitzacions per la seva capacitat per a sobreviure amb poca aigua i que ha acabat desplaçant les varietats que creixien en la zona.
  • Caulerpa taxifolia
    Alga tropical, perillosa per a l'ecosistema vegetal marí, que està colonitzant les aigües del Mediterrani. Utilitzada per a la decoració d'aquaris en els anys vuitanta, va anar a parar al mar, segons sembla, des d'un aquari de Mònaco. És molt resistent al fred i donat el seu alt índex de toxines, els depredadors ni s'acosten al seu voltant. Pot arribar als 80 cm d'alçada.

Fauna

  • Musclo zebra
    Originari dels mars Negre i Caspi, s'ha detectat la seva presència al Baix Ebre. És un musclo d'aigua dolça que viatja adherint-se al casc de les embarcacions. Prolifera de forma descontrolada i massiva, i pot arribar a cobrir totalment els llits dels rius i a cegar les infraestructures hidràuliques (canonades de reg i abastiment). Produeix greus pèrdues d'hàbitat i d'espècies de flora i fauna, a més de danys milionaris en infraestructures.
  • Cranc roig americà
    És una de les majors plagues dels nostres rius. Es va introduir el 1974 per a repoblar els rius i a poc a poc ha provocat l'extinció de l'espècie autòctona. Es troba al llarg de les riberes, en les quals desenvolupa la seva labor de sapa i mina, perforant tota l'àrea, cosa que provoca despreniments i varia l'orografia natural de les vores. S'ha convertit en un problema greu per als cultius d'arròs del delta de l'Ebre i l'albufera de València, perquè la biomassa dels crancs pot arribar a ser de 500 quilograms per hectàrea, i devorar els brots d'aquesta planta.
  • Lluç de riu
    La voracitat d'aquest enorme peix, que pot mesurar 50 centímetres i pesar 35 quilos, ha causat la disminució de moltes espècies autòctones, perquè s'alimenta de peixos, amfibis i fins i tot aus. Procedeix de l'Europa central i va ser introduït en el Tajo el 1949.
  • Tortuga de Florida
    És un tipus de tortuga que es tenia a casa com a mascota. Se'n van importar 900.000 exemplars el 1987. Com que és més adaptable, voraç i agressiva, desplaça les nostres tortugues autòctones (europea i leprosa). A més, les tortugues de Florida joves són molt carnívores i s'alimenten d'alevins i cabuts d'espècies autòctones. La UE n'ha prohibit la importació.
  • Ànec de Jamaica
    Aquest ànec està colonitzant el sud europeu, on habita un familiar seu molt amenaçat: l'ànec capblanc. L'ànec de Jamaica copula amb l'autòcton i dóna lloc a híbrids que degeneren genèticament l'espècie nativa.
  • Visó americà
    És el que es cria en granges pelleteres. En els últims anys, els visons americans escapats d'aquestes granges s'han convertit en competidors per als visons europeus, perquè l'americà és més gran, més agressiu i adaptable. El seu zel comença abans, per la qual cosa no té competència i ha desplaçat l'europeu, que es troba a la vora de l'extinció.

Què hi podem fer nosaltres...

  • No deixi anar cap animal en la naturalesa. Amb les plantes i llavors, el mateix.
  • Recordi que les espècies invasores són una de les causes principals d'extinció d'espècies a escala mundial.
  • No compri espècies exòtiques com a animals de companyia. I si ja en té, cuidi-les i no les abandoni.
  • Intenti utilitzar espècies autòctones com a plantes ornamentals.
  • Si viatja, no s'emporti éssers vius. En el seu lloc d'origen viuen millor i no causen problemes.

dissabte, 20 de març de 2010

Què respirem? Una aproximació a la contaminació atmosfèrica.



La pregunta de què respirem sembla molt obvia, respirem aire. Però l’aire és un compost de diferents productes, com Oxigen, nitrogen, Diòxid de carboni, Ozó... Molts productes es troben de forma natural a l’aire, però d’altres que tenen un caràcter tòxic es deuen principalment a la activitat humana. I precisament són aquests productes que depenen de nosaltres que volem saber quins efectes poden tenir.

Els compostos que es generen i que actuen com a tòxics a les plantes i animals es deu en gran part pel transport per carretera, tant de persones com de mercaderies, i que es tracta de la principal font de contaminació de les àrees urbanes. De fet aquesta afirmació juntament amb l’efecte negatiu de la contaminació en la salut, a curt i llarg termini ja no son hipòtesis sinó que han esdevingut afirmacions acceptades pel gran públic en general.

Fins fa un temps les activitats industrials eren el primer factor de contaminació de l’aire, actualment el trànsit n’és (a les zones urbanes) el principal culpable.

Les anàlisis demostren que una intensitat més baixa de vehicles està relacionada amb un aire menys brut. Els contaminants emesos pels motors de combustió interna són molt diversos: hi ha diòxid de carboni (CO2) i monòxid de carboni (CO), hidrocarburs, òxids de nitrogen (NO2, NO, NOX), òxids de sofre (SO), principalment So2. Aquests contaminants s’anomenen contaminants primaris ja que són els que es produeixen directament, mentre que aquests poden reaccionar entre si o amb altres productes per a donar uns segons contaminants. Un exemple és la reacció dels NOX amb els rajos ultraviolats donen lloc a ozó troposfèric (ozó que es localitza a pocs metres del sòl), altament contaminant, aquests últims reben el nom de contaminants secundaris.






No tots els contaminants són gasos, també n’hi ha de sòlids, com les partícules en suspensió i els metalls pesants. Cal ressaltar que, contra el que es podria pensar, una part important de la contaminació per partícules fines del trànsit no prové de les emissions dels motors a través dels tubs d’escapament. Aproximadament un 30% té el seu orígens en el desgast mecànic del motor, dels frens, dels pneumàtics o del ferm de rodament. Aquest fet amb la tipologia d’urbanisme dens, i d’edificis alts fa que l’aire quedi estancat i juntament amb la climatologia poc plujosa fa que hi hagi moltes dificultats per a dispersar i netejar l’atomosfera de contaminants. La pluja arrossega els sòlids i metalls pesants i els dispersa en el territori, fent que l’acció contaminant no es concentri únicament en un punt.


Quins efectes tenen els contaminants?

Segons les propietats químiques i físiques dels contaminants tenen efectes sobre el medi:

El diòxid de carboni CO2

El CO2 és un dels principals factors que es produeixi l’increment de l’efecte hivernacle.

El monòxid de carboni CO

El monòxid de carboni té un paper més perjudicial a nivell de salut que el CO2, ja que el CO es fixa a l’hemoglobina (a les cèl·lules sanguínies) i fa que aquestes no puguin transportar oxigen, reduint així l’eficàcia de la respiració.

El diòxid de sobre (SO2) ha estat el contaminant més característic del medi urbà i és el principal causant de l’smog fotoquímic (la típica boira que caracteritzava la ciutat de Londres). Aquest contaminant s’emetia en grans quantitats en la crema de carbó i de combustibles fòssils de baixa qualitat. Aquest smog quan es combina amb el vapor d’aigua pot generar la pluja àcida, però també afecta de forma important el procés respiratori de les persones, provoca afectacions a les mucoses dels ulls...

Els òxids de nitrogen (N2O, NO, NO2),

Prodeceixen de la combustió de motors (el Nitrogen atomosfèric a altes temperatures es combina amb l’oxigen) , produeixen irritació a les mucoses respiratòries i als ulls. En altes concentracions poden inhibir la fotosíntesi d'algunes plantes.

Un dels metalls pesants més contaminants per la seva enorme presència era el plom, que s’utilitzava com a estabilitzador a la gasolina super.

El plom procedents de la indústria metal·lúrgica i de les benzines afecta al sistema nerviós, provocant paràlisis, manca de coordinació...

L’ozó

L’ozó es tracta d’un contaminant d’origen secundari, que a pocs metres del sòl produeix necrosi cel·lular, irritació dels ulls, afecta al creixement de la vegetació... La necrosi cel·lular és la mort de les cèl·lules, i una de les espècies que és més sensible és el pollancre (populus nigra) que es troba a molts pobles i ciutats, una forma fàcil de veure si hi ha presència d’ozó és observar a les fulles unes taques marrons que són l’efecte de l’ozó sobre les plantes.

Les partícules sòlides

Aquestes partícules sòlides que provenen del desgast dels frens, pneumàtics, ferm, etc. les podríem diferenciar per la seva mida. Així, les PM10 tenen un diàmetre inferior a les 10 micres (mil·lèsimes de mil·límetre), mentre que les PM2,5 són més petites i no arriben a les 2,5 micres. Totes dues són perilloses, però les més petites tenen la capacitat de penetrar més profundament a les vies respiratòries i produir lesions al teixit respiratori (alvèols) produint inflamacions, i es dipositen en els pulmons, reduint la capacitat de respiració.

A més d’aquestes partícules hi ha les PM0,1 que són partícules ultrafines, que tenen un diàmetre inferior a les 0,1micres, són majoritàriament emeses pels motors dièsel. Cal destacar que aquests darrers actualment disposen de tecnologies (filtres, catalitzadors...) que fan que no emetin tantes partícules.

A més, aquests contaminants i l’exposició simultània a diversos contaminants agreugen de forma important l’aparició de malalties respiratòries com l’asma infantil, l’augment de les al·lèrgies a la població en general, increment de càncers de pulmó i poden arribar a provocar aterosclerosi

Ja que s’ha detectat que la contaminació és un factor que determina la qualitat de vida i afecta de forma severa a la vida dels ciutadans, sobretot aquells que viuen en zones amb molt de transit (com és el cas de les ciutats), fa un temps que es van començar a portar a terme diferents mesures:

Algunes mesures estan basades en solucions tècniques, com per exemple disminuint l’emissió de contaminants dels motors (millorant els combustibles i la combustió dels motors) o bé a través de nous ferms de carretera que disminueixen el desgast dels pneumàtics i l’alliberament de partícules. També s’està fent una important tasca amb els filtres de particules d’emissions dels vehicles nous, sobretot en els vehicles dièsel, tot i que actualment en aquests moments la flota de vehicles és molt envellida

La mesura essencial però sembla la reducció dels nivells del trànsit. En aquests moments es comencen a prendre mesures per intentar reduir els nivells de contaminació de les àrees urbanes, aquest és el debat que darrerament s’està parlant moltíssim sobretot a la zona de l’àrea metropolitana de Barcelona, la regulació de la velocitat. L’any passat es va limitar la velocitat a 80km/h i aquest any es vol ampliar la zona de regulació del trànsit.

Sembla que aquesta mesura comença a presentar algun resultat positiu, ja que els primers estudis així ho demostren. Però aquesta no és la única mesura que s’ha d’optar per a la reducció de la utilització del transport privat, si realment es vol reduir la contaminació s’ha de fer una política que realment fomenti l’ús del transport públic, aquesta serà la única solució que farà que realment es redueixin de forma important els nivells de contaminació de les àrees urbanes.

diumenge, 14 de març de 2010

Una aproximació als transgènics.




Els organismes modificats genèticament (OMG) porten la polèmica des de la seva legalització el 1998, tan per l’opinió dels consumidors, com polítics, agricultors i ecologistes. Menys la comunitat científica que s’ha mantingut en general amb una sola veu.


De plantes transgèniques en cultiu n’hi ha diverses per tot el món i un nombre més gran que s’investiguen per a futures aplicacions. Sovint es té la concepció que fàcilment podem consumir transgènics sense saber-ho. Si un producte conté més del 0,9% en el seu contingut ho ha d’indicar.


Quins avantatges tenen els transgènics respecte al cultius tradicionals?

Els transgènics que hi ha aquest moment s’han modificat per tal que siguin resistents a insectes herbívors, o als herbicides, com el cas de l’arròs daurat (que forma part de la dieta bàsica de gairebé la meitat de la població mundial), el blat de moro, o el cotó. Degut aquestes característiques fan que la producció sigui superior i amb menor despeses, ja que no és necessari invertir tant en fitosanitaris (no fa falta fumigar contra els insectes) i a més al presentar resistència als herbicides es poden aplicar aquests sense perjudicar les espècies plantades i eliminant les espècies no desitjades (males herbes) i així ajuda a augmentar la producció.


Però d’on venen els transgènics?

Ja fa dècades que l’esser humà intenta modificar genèticament els animals domèstics, o les plantes per tal que aquests produïssin més, tinguessin més resistència... això ho feia creuant els individus que més els interessava, per exemple si volia que les ovelles produïssin més llana creuava els individus que tenien més llana, aixi probablement els descendents adquirien aquesta característica o fins i tot potser produirien més llana que els progenitors. O la clonació que no és res més que plantar un esqueix, i aconseguim un individu genèticament igual del qual hem extret l’esqueix. Cada vegada que es planta un esqueix per exemple esqueixos de gerani s’està clonant un individu.

En canvi la diferència amb els transgènics és la “precisió” enlloc de creuar varietats i esperar que l’atzar incideixi sobre una característica concreta.

Per introduir un gen nou s’aprofita l’habilitat d’un bacteri, que quan infecta les plantes és capaç d’introduir alguns dels seus gens per controlar-la. La biotecnologia utilitza aquesta caracterítica per incorporar els seus propis gens a través del bacteri, anul•lant la seva capacitat per danyar les cèl•lules de la planta.

El blat de moro Bt se l’hi ha introduït un gen que procedeix del bacteri Bacillus thuringiensis, aquest bacteri produeix una proteïna tòxica per a diversos insectes herbívors i totalment innòcua per als humans. L’opció transgènica evitar, en aquest cas, l’ús d’insecticides que influeix negativament sobre el medi ambient. A l’Estat Espanyol, s’en cultiven unes 75.148ha i s’estima que representa un 25% de la producció total. Aquesta producció es destina per a pinsos d’animals.




Els transgènics poden causar problemes de salut?

Un dels dubtes i pors que generen els transgènics a la població és a nivell de salut, ja que la gent no acaba de veure clares les repercussions que poden tenir el fet de menjar productes que contenen plantes transgèniques. Amb qualsevol aliment que ens mengem des d’un enciam a un tall de carn, ens mengem els gens d’aquests organismes. El nostre sistema digestiu degrada els gens, proteïnes... fins a molècules assimilables, o sigui que teòricament és el mateix que si ens mengem blat de moro transgènic com blat de moro no transgènic.



Són perjudicials pel medi ambient?

Un dels problemes que es plantegen és la possibilitat de passar els gens transgènics a les varietats silvestres “teòricament és possible”, de forma natural espècies genèticament properes s’hibriden, un exemple és el creuament de l’alzina (Quercus Ilex) i del suro (Quercus Suber) que poden donar a lloc a un híbrid conegut com a surolí el qual té característiques dels dos individus.
En el cas de tractant-se de transgènics si hi hagués espècies genèticament properes es podria produir aquest fenomen, tot i que normalment els híbrids generats són estèrils. (

A més l’única planta transgènica que es pot cultivar a la Unió Europea és el blat de moro anomenat Bt. Pel que fa a les espècies transgèniques més esteses en el món són: El blat de moro, la soja, l’arròs daurat i el cotó.

El blat de moro és una planta d’origen Americà, per tant no és autòctona fet que fa que en el nostre país no hi hagi plantes autòctones genèticament prou properes per tal que es puguin hibridar.


Les oportunitats dels transgènics.

Molts dels projectes actuals s’encaminen a un possible ús mèdic per combatre virus, bacteris que causen malalties com la diarrea, la SIDA, la ràbia o l’hepatitis B. Fa un temps (9 mesos) l’empresa SemBiosys Genetics va anunciar que en tres anys podrà comercialitzar insulina produïda per una planta, la qual cosa farà que aquest medicament pugi aplicar-se de forma gasosa (més fàcil) i avaretirà el seu cost.

Una altra branca de la recerca és d’estudiar la utilització de les plantes com materia prima per a fer biocombustibles, millorar les qualitats dels aliments perquè siguin menys nocius o aconseguir bioplàstics degradables.

dissabte, 6 de març de 2010

El Parlament escoltarà dinou experts abans d'aprovar el parc del Montgrí

La comissió de Medi Ambient del Parlament de Catalunya ha acordat demanar la compareixença de dinou persones d'organismes i entitats diverses perquè exposin les seves consideracions amb relació al projecte de llei de declaració del parc del Montgrí, les Medes i el Baix Ter. Les compareixences, que està previst que tinguin lloc el dimarts 16 de març al mateix Parlament, serviran per si s'esmena algun dels aspectes del projecte de llei del futur parc abans de la seva aprovació. CiU, principal grup de l'oposició, continua trobant-se amb els sectors del territori que qüestionen el parc perquè consideren que no se'ls ha tingut en compte.

Josep Maria Rufí, l'alcalde de Torroella de Montgrí –que és el municipi que aporta més territori al futur parc–, serà el primer a comparèixer davant la comissió de Medi Ambient del Parlament. Seguidament, ho farà l'alcalde de Pals, Joan Silvestre, un dels més reticents a l'actual proposta de parc, ja que defensa que n'haurien de quedar fora els espais agraris i el litoral.

Posteriorment hi intervindran, segons va acordar dimecres la mateixa comissió, amb l'únic vot negatiu del grup del Partit Popular, Estanislau Puig, alcalde de l'Escala; Joan Sabrià, alcalde de Palau-sator; Jaume Gifre, alcalde de Bellcaire d'Empordà, i Salvador Coll, alcalde de Fontanilles. Puig i Gifre es mostren a favor de la proposta del parc, mentre que Sabrià i Coll són de la tesi del de Pals.

En l'àmbit polític també està previst que hi participi el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert. Però abans hi intervindran un representant de la Plataforma Defensem Catalunya, que aglutina tot el moviment del territori contrari a l'actual proposta, i un representant de l'Agrupació de Defensa Vegetal de l'Arròs de Pals i del Fòrum de l'Escala.

Altres persones que també compareixeran en la comissió per tractar el tema del futur parc seran: Genís Dalmau, representant dels centres d'immersió que operen a les illes Medes; Joan Caball, d'Unió de Pagesos; Ramon Fortià, del Grup de Defensa del Patrimoni del Baix Empordà; Pere Estrader, de la Confraria de Pescadors de l'Estartit; Jordi Juan, del Club Nàutic Estartit; Albert Albertí, de l'Associació Naturalistes de Girona; Ignasi Batet, de l'IAEDEN / Salvem l'Empordà; Xavier Quintana, professor de la Universitat de Girona, i Manel Cunill, de la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural.

Noticia del punt diari.

El paisatge de les urbanitzacions




Un dels principals reptes paisatgístics que existeixen a Catalunya és l’encaix de les urbanitzacions en el paisatge, en especial les que van proliferar a les dècades de 1970 i 1980. Aquests desenvolupaments urbanístics de baixa densitat no van seguir els models ordenats de ciutat jardí propis d’algunes urbanitzacions benestants de finals del segle XIX i principis del segle XX i han acabat esdevenint espais construïts caracteritzats per l’absència d’estructura urbana, deslligats físicament i social dels nuclis antics. La manca de planificació juntament amb un ràpid creixement va fer que aquests espais no es projectessin correctament els serveis més essencials, amb la trama viaria sorgida sovint de les necessitats dels seus habitants i sense cap mena de personalitat ni sensibilitat per la diversitat paisatgística del nostre país. Aquesta suma de factors ha acabat repercutint en el paisatge resultant, molt fragmentat i sense la mínima coherència pel que fa a la gran diversitat d’estils arquitectònics, colors i diferents materials emprats.






Aquest paisatge marcat per les urbanitzacions disperses construïdes fa unes dècades també el trobem a la plana de la Selva i especialment al municipi de Vidreres on es van ocupar una part dels espais forestals, que principalment es localitzen al massís de l’Ardenya-Cadiretes (muntanyes de Caulès). Així es construïren les urbanitzacions de La Goba, Terrafortuna, Aiguaviva i Puigventós.

Aquestes urbanitzacions són un bon exemple dels paradigmes dels processos urbanístics dels anys 70 i 80 que s’han comentat anteriorment, les quals es troben completament deslligades del casc antic, ja que la més propera, la Goba, se situa aproximadament a 2 quilòmetres del nucli de Vidreres i la més llunyana, Aiguaviva, a uns 7 quilòmetres. En aquests moments encara no estat del tot constituïdes i sovint trobem trams de carrers abandonats amb l’asfalt malmès i les parcel·les descuidades; no existeix cap coherència entre materials, colors, formes i alçades emprats en cadascuna de les edificacions; les seves trames urbanes sovint no segueixen cap estructura definida; sovint se situen en zones elevades per obtenir unes bones perspectives paisatgístiques, fet que al mateix temps provoca que es localitzin en zones d’alta exposició visual; i la seva construcció en alguns casos es va fer ho s’ha fet de manera il·legal sense cap mena de regulació per part de l’administració competent.




La proliferació d’aquestes urbanitzacions contrasta clarament amb el paisatge predominant de la Selva, caracteritzat principalment per una plana suaument ondulada estesa entre les muntanyes de les Gavarres, el massís de l’Ardenya i les Guilleries, on hi predomina un paisatge agroforestal caracteritzat per conreus de cereals, farratges i blat de moro, amb clapes de bosc d’alzines, suros, pins, plantacions de pollancres estructurades a les proximitats dels recs i rieres i un seguit de pobles més o menys compactes inserits en aquesta matriu.

Tal com es pot suposar, la presència d’aquestes urbanitzacions és fàcil que fragmenti aquest paisatge, per això actualment el principal repte és intentar integrar-les, donant coherència a les seves estructures internes i aconseguint fer-les més agradables pels seus habitants i per la resta de la població. Per aconseguir-ho es poden prendre en consideració molts aspectes, com per exemple:

· Els accessos, que sovint són molt descuidats, són la primera imatge de la urbanització i, de la mateixa manera que s’han de cuidar els accessos urbans a les poblacions, també és important adequar la seva entrada, evitant la proliferació d’elements dissonants com per exemple aglomeracions de cartells publicitaris.

· L’arbrat interior, tant dels espais públics com dels jardins privats i parcel·les no construïdes, és un dels aspectes que incideix més en la integració de les urbanitzacions amb el seu entorn.

· La creació d’espais públics ben dimensionats i integrats a l’interior de les urbanitzacions també pot facilitar la convivència entre els seus habitants, ajudant a forjar un teixit social i una identitat.

· Les tipologies constructives, els materials i colors dels habitatges i de les tanques i els límits de les perifèries de les urbanitzacions, també són factors molt importants per donar coherència al conjunt d’edificacions de cada urbanització i definir clarament el final de l’espai construït i l’inici de l’espai forestal.

· La integració i revalorització del patrimoni històric i natural, com els recs, rieres, cultius, restes arqueològiques, ruïnes de castells i esglésies, etc. que es troba a l’interior i a les proximitats de les urbanitzacions són elements que podrien contribuir a dotar d’identitat uns espais que sovint no tenen cap mena de contingut històric i simbòlic.

· El nom de les urbanitzacions també és important, l’elecció d’un nom relacionat amb elements del paisatge de la zona pot contribuir a l’arrelament d’aquests espais al territori.

· Amb l’objectiu de fer-les més permeables socialment, també s’hauria de considerar la senyalització dels senders de petit i gran recorregut que creuen les urbanitzacions i permetre el seu pas.

· Altres aspectes a tenir en compte són: el correcte asfaltatge dels carrers, la tipologia de l’enllumenat, una bona senyalització, el soterrament de línies elèctriques i la integració d’antenes de telecomunicacions i de construccions complementàries (casetes per transformadors, bústies de correu comunitàries, zones de recollida d’escombraries,...).



Tots aquests aspectes podrien afavorir una millor integració de les urbanitzacions que ja existeixen actualment, però el més important és assegurar que en els creixements urbanístics actuals, s’aposti per relligar les trames urbanes dels nuclis existents, evitant encara més la dispersió d’urbanitzacions pel territori, afavorint així uns paisatges harmònics que contribueixin a millorar la qualitat de vida dels ciutadans.

Autor de l’article Jordi Grau

Autor de les fotos Jordi Grau

Col·laborador Eduard Adrobau

dimecres, 3 de març de 2010

Esculls de corall: Meravelles vives en perill

Els esculls de corall es troben entre els ecosistemes més antics i biològicament més diversos de la Terra. Anomenats sovint 'boscs de pluja dels oceans', originàriament van emergir fa més de 2.000 milions d'anys, si bé alguns tipus de coralls que viuen avui en dia tenen 150 milions d'anys. Les algues marines, en solitari o en companyia de molt diversos organismes (coralls, esponges, foraminífers, briozous, bivalves), han construït enormes edificis rocosos de centenars de quilòmetres quadrats d'extensió i centenars de metres d'altura per formar el que coneixem com esculls. Aquests bells hàbitats alberguen una extraordinària varietat de plantes i animals marins - a penes 100.000 espècies han sigut anomenades i descrites fins ara d'entre un nombre estimat entre 500.000 i 2 milions. Segons la seva disposició, els esculls poden ser de tres tipus: de franja, units a la línia de costa, amb amplàries d'un a dos quilòmetres; de barrera, amb amplàries de 2 a 15 quilòmetres i separats de la costa per una albufera o lagoon; i atols, de formes circulars sense relació amb cap terra emergida.

Què són els coralls?

La unitat bàsica del corall és el pòlip, un cos en forma de tub amb una boca voltada de tentacles que en l'extrem inferior disposa d'un disc basal que li serveix per a adherir-se al substrat. L'aparent consistència rocosa o de pedra que presenten els coralls és deguda a la presència d'un esquelet calcari -format de carbonat de calci- que cobreix tota l'estructura del pòlip, amb excepció dels extrems, on es troben la boca i els tentacles que els serveixen per a alimentar-se o protegir-se de possibles depredadors. Les aigües tropicals on es desenvolupen els esculls són càlides, cristal·lines i pobres en nutrients. L'absència de nutrients ha forçat els coralls a ser molt efectius a l'hora d'aprofitar les diverses formes d'aliment presents en l'aigua.

Font de riquesa

Els esculls de corall són vitals per a les indústries de la pesca i del turisme de les illes i les àrees costaneres que beneficien. Proporcionen un hàbitat essencial per als peixos, brinden suport a espècies amenaçades i en perill i alberguen mamífers marins i tortugues protegides. També representen una font d'aliment important per a milions d'habitants del món, a més d'oferir altres beneficis per als éssers humans, com el subministrament de composts per a productes farmacèutics. Nous elements obtinguts del corall podrien ser eficaços agents antimicrobials i antivirals per a combatre malalties en el futur.

Esculls en perill d'extinció

Els esculls de corall estan sent degradats per l'activitat humana. La pesca excessiva, el desenvolupament de les costes, els lixiviats (desguassos) d'aigües residuals, fertilitzants i el sediment provinent de les terres desforestades quan plou en són els pitjors enemics. Els experts pronostiquen que, als esculls del món, els queden menys de cinquanta anys de vida si no es prenen les mesures oportunes.

Amenaces principals

Canvi climàtic
La resposta d'aquests ecosistemes davant del canvi climàtic es coneix com blanquejament del coral. Quan el corall s'enfronta a un estrès extrem i prolongat per l'escalfament de les aigües tropicals, expel·leix les algues que viuen en els seus teixits, perd el seu color natural i hi apareix un to blanquinós. El corall mor en perdre el seu element simbiòtic (les algues del seu teixit).

Aigües residuals i corrents procedents de l'agricultura
Aquestes aigües tractades incorrectament fan mal a l'escull de corall perquè sobrecarreguen de nutrients el delicat sistema. Al Carib, per exemple, tots els dies van a parar a la costa milions de litres d'aigua tractada inadequadament, a més de deixalles industrials.

Desenvolupament desenfrenat i desforestació indiscriminada
Totes dues pràctiques destrueixen el sòl, que llisca a les aigües costaneres amb la pluja. Això fa que diminutes partícules de sediment suren llarg temps, i bloquegen la llum solar que ha d'arribar als coralls i als prats d'algues, necessària perquè sobrevisquin.

Sobrepesca
Aquesta activitat ha transformat esculls saludables en esculls coberts d'algues. Alguns mètodes de pesca, que fins i tot utilitzen productes químics, danyen directament l'hàbitat crític necessari per a assegurar el futur de la pesca.

Pesca submarina amb arpó
Científics marins han documentat que aquesta pràctica elimina selectivament espècies completes de la cadena alimentària.

Àncores usades i maniobres militars
Destrueixen, en qüestió de segons, segles de creixement de corall i importants hàbitats de peixos.

Nedadors i submarinistes descuidats
Visiten els esculls i causen danys perquè s'aturen sobre els coralls o els toquen. Alguns fins i tot arranquen trossos de corall o recullen esponges o petxines per a guardar-los com a record, sense considerar que són organismes vius que s'acaben podrint en la maleta.

Abocaments de petroli
Els vessaments de petroli afecten la taxa de creixement i els sistemes de reproducció dels coralls. Els dispersants utilitzats després d'un abocament només augmenten l'amenaça als coralls i fins i tot poden matar-los.

Llanxes de motor
Conductors irresponsables de bots de motor poden ferir o pertorbar espècies en perill d'extinció, com ara les tortugues marines i els manatís que s'alimenten en els prats d'herba marina poc profunds.

Escombraries
És un problema creixent, tant estètic com ambiental, en àrees on els éssers humans viuen o que visiten. Plàstics i la resta d'escombraries surant en l'oceà són confosos amb menjar per les tortugues marines i els dofins, amb conseqüències fatals.

La Gran Barrera de Corall

La major concentració de coralls del món està situada a Queensland (Austràlia) i consta de 2.500 quilòmetres d'illes i d'illots paradisíacs, per la qual cosa pot ser qualificada com una de les més grans meravelles del món. Aquest escull es compon dels esquelets calcaris de milers de milions de cossos polípers de corall dipositats al llarg de milions d'anys. Es poden trobar més de 400 espècies de coralls, diferents per les talles, les formes i els colors, on habiten més de 1.500 espècies de peixos i de crustacis. La Gran Barrera de Corall es troba voltada d'unes 900 illes, però poques poden acollir visitants i són el paradís del busseig per a l'exploració dels fons marins.
D'altra banda, a Mèxic hi ha esculls coral·lins a l'oceà Pacífic, el golf de Mèxic i la península de Yucatán. En aquesta última zona, l'escull forma una barrera discontínua d'un miler de quilòmetres de longitud, que es prolonga fins a Hondures i que és considerada la segona barrera de corall més gran del món. També a Madagascar, les Seychelles, el mar Roig, el golf Pèrsic, Indonèsia, les Filipines, Papua-Nova Guinea, Hawaii i les illes del sud del Pacífic hi ha esculls de corall.

dimarts, 2 de març de 2010

Desertificació

El seu impacte no només té relació amb el medi ambient, també repercuteix en els sistemes socials i econòmics

El terme desertització el va utilitzar l'any 1949 un silvicultor francès que treballava a l'Àfrica occidental per descriure la destrucció gradual dels boscos de les zones humides, adjacents al desert del Sàhara. Va comprovar com la flora desapareixia i l'àrea es feia cada vegada més desèrtica. Tanmateix, va caldre esperar als inicis dels anys 70, quan més de 200.000 persones van morir de gana com a conseqüència d'una gran sequera a la regió localitzada precisament al sud del Sàhara, perquè els organismes oficials assumissin la necessitat immediata d'afrontar el fenomen de manera conjunta. Així doncs, li va tocar a la desertització l'honor dubtós de ser el primer problema ambiental considerat de forma global. A partir de llavors, el seu risc és cada vegada més imminent i les solucions més difícils. Arran de la tragèdia, el 1977 es va organitzar a Nairobi (Kenya) la Primera Conferència Internacional de les Nacions Unides per al Combat a la Desertització on es van fixar les línies del Pla d'Acció de Combat a la Desertització (PACD), que tenia com a objectiu desenvolupar accions en un àmbit mundial. Poques es van concretar i va ser necessari esperar que l'any 1994, després de la celebració un any abans de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient, l'Assemblea General, després de 18 mesos de treball, aprovés els termes de la Convenció de l'ONU sobre el combat a la desertització. Va entrar en vigor el 26 de desembre de 1996 i la van ratificar 50 països, entre ells Espanya; avui ja són 100 els països que l'han acceptat.

Afecta a tothom

El primer punt de l'acord recull la definició de desertització o desertificació, entenent per aquesta la degradació del sòl a les regions àrides, semiàrides i subhumides seques, resultant de diversos factors, entre els quals hi ha les variacions climàtiques i les activitats humanes. Per degradació de la terra es comprèn la degradació dels sòls, dels recursos hídrics, de la vegetació i la reducció de la qualitat de vida de les poblacions afectades. En definitiva, al que s'havia de fer front era als processos que afecten les terres seques de tot el món, processos que inclouen l'erosió per l'aigua i el vent, junt amb les sedimentacions produïdes per tots dos agents, la disminució a llarg termini de la diversitat de la vegetació natural i la salinització.

Més del 30% de la superfície de la Terra la constitueixen àrees susceptibles a la desertització, en les quals viuen al voltant de mil milions de persones, però els més perjudicats són els països de l'Àfrica, d'algunes zones d'Àsia de l'est i del sud, i de Sud-amèrica. Encara que a Europa la incidència del procés sembla poc important i limitada a àrees mediterrànies (Itàlia i Espanya), el nord del mar Caspi i Canàries, no s'ha d'obviar la seva presència també en latituds més altes, fonamentalment per l'abús de terrenys destinats a cultius intensius i al turisme. Cal tenir present que els impactes no només tenen relació amb el medi ambient, repercuteixen també en els sistemes socials i econòmics. Si bé les conseqüències ambientals corresponen a la destrucció de la fauna i flora, la reducció significativa de la disponibilitat dels recursos hídrics (assessorament de rius i embassaments), i deteriorament físic i químic dels sòls genera una pèrdua considerable de la capacitat productiva, provocant canvis socials (com les migracions) que desestructuren les famílies i porten seriosos impactes a les zones urbanes, cap a on es desplacen les persones a la recerca de millors condicions de vida.

L'home també provoca la desertització

Així doncs, no s'ha de limitar la pèrdua d'aigua als canvis climàtics, la forma més antiga d'arribar a la desertització d'un terreny està lligada directament a la supervivència dels pobles i la provoca l'home. L¿anomenat sobrepasturatge, és a dir, mantenir massa bestiar en una superfície dedicada a pastures porta la pèrdua d'espècies comestibles i el creixement consegüent d'espècies no comestibles. Si la pressió excessiva de pasturatge continua, la pèrdua de la coberta vegetal pot portar a l'erosió del sòl. Molt lligada a aquesta causa apareix la sobreexplotació, en la qual el sòl s'esgota per la pèrdua de nutrients i l'erosió. Si s'escurcen els períodes en què les terres queden en guaret, és a dir, lliures de tot cultiu, o s'abusa de l'ús de tècniques mecàniques que produeixen una pèrdua generalitzada de terra, serem davant un futur de terres infèrtils i seques. També la tala excessiva de vegetació, per crear terres agrícoles i pastius, però sobretot per destinar-la a llenya, caracteritza les terres seques dels països en desenvolupament provoca que, en regions senceres (com el Sahel a Àfrica), les rodalies de les ciutats no tinguin en absolut arbres. La salinització del terra conseqüència directa de l'ús de tècniques agrícoles rudimentàries i pràctiques poc apropiades, junt amb la mala gestió dels programes d'irrigació, és una altra de les causes directes de la mort de la terra. Tots aquests factors són inherents a la presència de l'home a la Terra, però en l'últim segle se li ha sumat una altra activitat humana altament devastadora: el turisme, sobretot la preparació urbanística destinada a allotjar-lo. No és rar trobar en zones càlides complexos que semblen oasis en deserts. Les aigües, en moltes ocasions subterrànies, que la naturalesa destina a hectàrees es canalitzen per servir només a uns quants metres quadrats, en clar detriment de les altres terres.

A la recerca de solucions

Són nombrosos els simposis i reunions mundials celebrats durant l'última dècada a la recerca d'accions que mitiguin les conseqüències catastròfiques de la desertització. Les últimes conclusions admeten que, en general, s'ha arribat a esperar massa de les solucions tècniques als problemes de desertització, i en prendre consciència d'això, en els últims anys s'han posat a punt nous enfocaments per lluitar contra la degradació de les terres seques. Si en els anys 90 es van escoltar propostes de tipus "cinturons verds al voltant dels deserts", avui s¿insisteix en la participació de les comunitats locals, la reimplantació d'estratègies tradicionals en temps d'estrès mediambiental, com la sequera, i la presa de consciència dels problemes que deriven de la marginació de la població rural per part dels governs, que acostumen a tenir la seva seu a les ciutats. Es tracta d'una nova manera d'enfrontar-se al problema: considerar els factors no físics a l'hora d'afavorir l'ús sostenible dels recursos de les terres seques, sense limitar les solucions a tractats teòrics i pràctiques agroforestals. Aquestes mesures atenen a una clàssica reivindicació de les organitzacions ecologistes que reclamen que, mentre es realitzi un pla forestal o de revegetació adequat i es controlin les pràctiques agrícoles, es contempli el problema d'acord amb els interessos dels pobles que habiten a les terres àrides o susceptibles de ser-ho en poc temps.

Petites accions d'un consumidor

En temes de medi ambient tan greus com és la desertització el ciutadà es troba llunyà a la posada en pràctica de solucions. També els va resultar difícil a diverses ONG en pro de la Mediterrània, reunides a Barcelona el novembre de 1998, concretar iniciatives per promoure el desenvolupament sostenible del mare nostrum i totes les seves costes. En la declaració posterior a la cimera van resumir en dues les accions prioritàries per lluitar contra la desertització: la primera, "aprovar abans del 2002 una estratègia de lluita contra l'erosió i la desertització a nivell de cada estat mediterrani basat en el Conveni de lluita contra la desertització i realitzar programes regionals i locals amb la participació de tots els sectors implicats, especialment les ONG"; la segona instava a aconseguir que els plans d'acció de lluita contra l'erosió i la desertització s¿integressin a la resta de programes: seguretat alimentària i lluita contra la pobresa, la gestió integrada a l'aigua, protecció de la diversitat biològica i el canvi climàtic. Però més properes al ciutadà, a més de les mesures habituals en pro de la biodiversitat i a favor del medi ambient interrelacionades entre si i que busquen el desenvolupament sostenible, les organitzacions ecologistes coincideixen a assenyalar que les que afecten directament a pal·liar la desertització passen per un bon ús de l'aigua i, sobretot, per racionalitzar el consum de fustes tropicals i exòtiques, exigir en la compra el certificat que l'article manufacturat amb aquestes fustes ha passat els controls exigits per la Convenció de l'ONU. Aquesta premissa, que en principi podria semblar llunyana, és la que relaciona més directament el món occidental amb el problema de les grans zones en perill de convertir-se en deserts.

Articles de Consumer relacionats:
Cap a un futur transparent (Octubre 99. Medi ambient)
Efecte hivernacle (Novembre 99. Medi ambient)
Els arbres, un tresor que cal preservar (Maig 2000. Medi ambient)
Aiguamolls (Octubre 2000. Medi ambient biodiversitat (Gener 2001. Medi ambient)