La tortuga mediterrània Vidrerenca?

Fa uns mesos va aparèixer una tortuga mediterrània a l'hort de casa, i la veritat és que va sobtar molt. D'on havia sortit? Era d'algú?

Es va avisar als agents rurals, els quals la varen portar al centre de recuperació de fauna salvatge i posteriorment a l'Alberta. Resulta que es tractava d'una tortuga que havia nascut a Menorca, l'havien portat a Gavà per recuperar la població, algú la va agafar i segurament se li va escapar als entorns de Vidreres i ara es troba a l’Albera. La veritat per ser una tortuga ha viatjat molt.

La tortuga mediterrània o tortuga de terra, coneguda pel nom científic de Testudo hermanni, és una de les vuit espècies de tortuga classificades tradicionalment dins el gènere Testudo, juntament amb espècies properes com ara la tortuga marginada (T. marginata) o la tortuga grega (T. graeca). Se'n coneixen dues subespècies: T. h. hermanni i T. h. boetthgeri. Són rèptils herbívors i diürns que poden arribar a viure edats comparables a les dels humans, i que s'estenen des dels Països Catalans a l'oest fins el marge sud de la mar Negra a l'est. La destrucció dels seus hàbitats i la seva popularitat com a animals de companyia n'han delmat significativament les poblacions salvatges i n'han fet indispensable la protecció per assegurar el futur de l'espècie a llarg terme.

La proliferació del cranc americà és dolenta per al medi ambient?

(cranc americà)

El cranc de riu americà (Procambarus clarkii) és un crac originari del nord-est de Mèxic i del centre-sud dels Estats Units. Va arribar a la península iberca l’any 1974, i es va introduir com a espècie per a consum humà.

Posteriorment degut a “repoblacions”, alliberaments... aquest cranc es va anar expandint per la península iberica.

Aquesta espècie de cranc es portadora d’una malaltia d’origen fúngic l’afanomicosi del que ell n’és immune però que causa la mort al cranc de riu autòcton (Astropotamobius pallipes), a més presenta una gran resistència en períodes de sequera ja que s’enterra i pot superar així el període més hostil. També presenta unes característiques que el fan molt resistent a la contaminació i a les aigües amb molt poc oxigen.

Les alteracions que causa aquest cranc en el medi ambient són diferents:

Desplaça l’espècie de cranc autòcton i fa que gairebé s’hagi extingit del tot, queden unes poques poblacions de cran autòcton a les capçaleres d’alguns rius de la Garrotxa i del Gironès (fa poc s’ha descobert una de les darreres poblacions de crac autòcton que hi ha a la comarca del Gironès).

Té una capacitat de reproduir-se molt més elevada que el cranc autòcton, a més presenta una dieta omnívora, la qual cosa fa que causi greus estralls en els ecosistemes naturals: sobre explotació d’algues i vegetals aquàtics, depredació sobre larves de peixos, insectes i un greu problema és la gran depredació que fan sobre els ous dels amfibis.

(cranc autòcton)

En zones de canals causen problemes per la canalització d’aigües.

El fet és que és una espècie que esta alterant de forma greu els nostres rius, i que serà de molt difícil eradicació sinó que potser serà impossible.

Malgrat aquestes alteracions sembla que el cranc americà comença a ser un recurs alimentari per la fauna autòctona, la qual cosa fa que en un punt sigui positiu, ja que pot ser una font d’aliment important, per espècies d’aus i mamífers.

Edificis verds

s edificis respectuosos són una mica més cars, però a la llarga permeten estalviar en energia

El disseny, construcció i manteniment d'edificis causa un gran impacte en el medi ambient i en els recursos naturals. Les cases que habitem i els nostres llocs de treball i d'oci són font de contaminació, però aquest dany al medi ambient podria reduir-se considerablement si se seguiren algunes pautes a l'hora de construir nous edificis. Avui, encara constitueixen una font de contaminació important que perjudica la qualitat de l'aire urbà i que afavoreix el canvi climàtic: representen la meitat de les emissions de diòxid de sulfur (present en els combustibles i residus domèstics), la quarta part de les d'òxid nitrós i la tercera de les emissions de diòxid de carboni, el contaminant que té una incidència major en el canvi de clima. Així les coses, un dels reptes de les societats desenvolupades és construir edificis que causin el menor ús possible d'energia no renovable, que produeixin menys contaminació i residus i, per què no, que resultin més còmodes, econòmics, saludables i segurs per a les persones que hi viuen i treballen.

Habitatges "sans"

Segons diversos estudis, quasi el 80% dels habitatges espanyoles són poc sans. Una cosa tan simple com col·locar el llit sobre zones denominades geopatògenes (com ara corrents d'aigua o masses minerals) pot provocar, segons algunes fonts, trastorns de salut com estrès, caiguda dels cabells, descans insuficient, dolors de cap o problemes d'esquena. Els edificis i locals es construeixen ràpidament, amb l'objectiu preferent de generar beneficis econòmics, i es deixen relativament de banda el benestar i la salut dels qui hi viuran o l'utilitzaran com a lloc de treball o d'entreteniment. Alguns dels materials que s'usen habitualment estan relacionats amb trastorns de salut. Per això, en les construccions verdes s'utilitzen materials innocus i que tenen un impacte ecològic baix (maons ceràmics, fusta, pedra, fibres vegetals, terra i morters amb calç). S'eviten el ciment, el ferro i els materials sintètics, i s'aposta pels materials transpirables, autòctons i no contaminants que faciliten la integració estètica de l'edificació en el paisatge.

Els edificis denominats "verds" i construïts seguint pautes bioclimàtiques poden arribar entre un 50% i un 80% d'estalvi energètic respecte dels convencionals. Per a aconseguir-ho, resulta fonamental trobar l'orientació que permeti la màxima captació solar en les èpoques fredes. En el disseny bioclimàtic es tenen en compte les condicions del terreny, el recorregut del sol i els corrents d'aire, i tots aquests aspectes s'apliquen en la distribució dels espais i l'orientació de les finestres amb la finalitat que no calgui l'ús de l'aire condicionat o la calefacció. Per això, és important la distribució de les diverses estancees de la casa: la zona de dia al sud; la cuina, el menjador i la sala, al sud-est; els lavabos i els llocs de trànsit, com ara corredors o vestíbul, al nord o nord-oest.

Reduir la despesa d'energia i d'aigua

Encara que l'electricitat és un tipus d'energia aparentment neta, també produeix contaminació electromagnètica, sense oblidar que generar-la comporta un cost mediambiental apreciable. Els complexos d'edificis construïts a partir de criteris de sostenibilitat disposen de sistemes d'energies renovables, com ara petites plantes eòliques o instal·lacions solars, per bé que això limita sobremanera els llocs on poden ubicar-se. Una altra despesa important dels edificis convencionals és l'aigua, tant en el seu període de construcció -calen 3.600 litres d'aigua per a fabricar una tona de ciment-, com a l'hora de gaudir-ne: en alguns països com el Regne Unit el consum domèstic mitjà arriba als 160 litres per persona i dia, i als Estats Units sobrepassa els 220 litres. Un dels problemes principals de la utilització de l'aigua a les llars és que rarament es distingeix entre l'aigua per a beure i la que es fa servir per a altres usos domèstics. L'inodor, sense anar més lluny, consumeix una tercera part del total de l'aigua utilitzada a les nostres cases. Un dels objectius dels edificis verds és, precisament, controlar la despesa d'aquest bé escàs i, particularment, distingir entre l'aigua de consum i la d'ús domèstic.

El cost addicional

Una de les raons que explica la molt lenta implantació dels edificis verds al nostre país és el seu preu, que s'estima un 15% superior al dels habitatges convencionals, la qual cosa significa que un habitatge de 120.000 euros passaria a costar 138.000 euros. Els materials usats en l'aïllament i la instal·lació de sistemes de producció d'energia solar expliquen aquest sobrecost. Però aquest increment en el preu suposa a llarg termini un estalvi energètic per a l'usuari, que revertirà en la seva pròpia salut i en un impacte menor en el medi ambient. Tot i els beneficis que reporta aquest tipus de construcció, l'arquitectura verda continua tenint un pes insignificant dins de la producció arquitectònica mundial. A Espanya, el seu desenvolupament es limita a escasses iniciatives de promoció pública i a sectors molt conscienciats de la iniciativa privada. De moment, la majoria d'aquest tipus de construccions són habitatge unifamiliars construïts per persones de cert poder adquisitiu i molt sensibilitzades amb el deteriorament mediambiental.

Com és un edifici verd

Les pràctiques de construcció denominades "verdes" o "sostenibles" persegueixen crear edificis més respectuosos amb el medi ambient i més eficients en l'ús dels recursos. Els principals traços que diferencien els edificis verds són els següents:

• Un edifici verd és una estructura concebuda per a augmentar l'eficiència i reduir l'impacte mediambiental, alhora que millora el benestar dels seus usuaris. Per exemple, la potenciació de la llum natural a l'interior de l'habitatge no només repercutirà en un estalvi econòmic i en un impacte mediambiental menor, a causa del consum més baix de llum elèctrica, sinó també podria reduir el possible estrès dels seus ocupants.
• La construcció sostenible no es caracteritza per un traç concret ni es limita a un conjunt de normes o requisits. Es tracta d'un procés complet, que abraça des de l'elecció del solar en què es començarà la construcció fins a la projecció de l'estructura i la utilització de materials ecològics o la possibilitat de reciclar-los.
• Als Estats Units, aquesta nova forma de construir compta amb un notable suport tècnic i financer provinent de les administracions públiques. A Europa i Espanya hi ha programes de finançament com el PAEE (FEDER-IDEA), SAVE 3, THERMIE... que, a més d'oferir subvencions, certifiquen aquest tipus d'obres per mitjà de les etiquetes verdes o ecològiques (LEEDS, ISO 14001, EEE...).
• L'estalvi en els costos de manteniment i gestió de l'immoble ha de justificar el cost superior de la inversió inicial.

Encara que els Estats Units han sigut el país pioner en el desenvolupament del concepte de sostenibilitat immobiliària i de construcció, a Espanya ja se'n pot trobar algun exemple aïllat, com la seu central de Sanitas, el nou frontó de Ribafrecha (La Rioja) o l'edifici de WWF, exemples paradigmàtics a nivell nacional i europeu.

Reserves de petroli: Quant de petroli queda al món?

questa pregunta desperta periòdicament l'interès del ciutadà i més encara quan una crisi com la d'Iraq salta als mitjans de comunicació. Segons diversos estudis, el 2002 quedaven al món entre 990.000 milions i 1,1 bilions de barrils de cru per extreure. Això significa que al ritme actual de consum mundial aquestes reserves s'esgotarien cap a l'any 2043, data que podria ser més pròxima si el consum d'energia augmentés, com es preveu que ocorri per part dels països en vies de desenvolupament. No obstant això, aquestes previsions no inclouen la troballa de nous pous o la possibilitat d'extreure petroli de zones que en l'actualitat són considerades reserves naturals i, per tant, no perforables. La dependència del petroli de la nostra societat queda patent amb la dada següent: el 1880 la producció mundial, localitzada quasi per complet als Estats Units, era inferior al milió de tones. Avui, la producció supera els 3.500 milions de tones.

Quins països són productors de petroli?

Les tres zones que concentren la producció mundial són l'Orient Mitjà, l'antiga Unió Soviètica i els Estats Units; entorn del 70% del cru del món procedeix d'aquestes zones. Sens dubte, la regió més important és la de l'Orient Mitjà, que reuneix les condicions òptimes per a l'explotació d'aquest hidrocarbur: abundància de doms salins que creen grans bosses de petroli, una immillorable ubicació geogràfica -la seva situació costera- i una orografia que facilita la construcció de canalitzacions que permeten el transport fins als ports del cru, per ser distribuït des d'allà. Aràbia Saudita, amb quasi el 12% de la producció total, és el major productor del món.
El cas dels Estats Units és peculiar. Tot i que es beneficia d'una producció molt alta, resulta insuficient per a satisfer el seu consum intern, per la qual cosa es veu obligat a importar petroli. La tercera zona en la discòrdia, els territoris que formaven l'antiga URSS, extreu prou cru com per cobrir les seves necessitats i fins i tot per a exportar-ne. No obstant això, no ens hem d'oblidar d'altres països clau en el mapa de l'or negre: Veneçuela, Mèxic i la Xina. Cada un aporta quasi el 5% de la producció mundial.

Rànquing de companyies petrolieres	Milers de barrils/dia (Any 2000)
1. Gazprom (Rússia)	9.606
2. Saudi Aramco (Aràbia Saudita)	8.613
3. NIOC (Irán)	4.509
4. Exxon Mobil (EE.UU)*	4.406
5. Pemex (México)	4.169
6. Royal Dutch/Shell (Holanda)*	3.685
7. PDV (Veneçuela)	3.640
8. BP (Regne Unit)*	3.107
9. Sonatrach (Argelia)	2.788
10. INOC (Iraq)	2.583
.............
30. Repsol YPF * (Espanya)	675

*Privades

Reserves de petroli mundials (2001)	*Milers de milions de barrils
Aràbia Saudita	265, 3
Irak	115
Kuwait	98
Irán	96,4
Unió dels Emirats Àrabs	62,8
Rússia	54,3
Veneçuela	47,6
Xina	46,6
Libia	30
Mèxic	26,9
Nigèria	24,1
Estados Unidos	22
Argelia	12,7
Noruega	10,1

Per què s'apuja el preu del petroli?

La raó principal cal buscar-la en el tradicional joc de l'oferta i la demanda. Com que es tracta d'una energia esgotable el consum de la qual és més intensiu en moments de boom econòmic, la demanda pressiona sobre l'oferta i fa apujar els preus. A la llei del mercat cal afegir la pressió dels països membres de la OPEP, que redueixen o augmenten la producció de cru segons els seus interessos. I per a complicar més la comprensió del mercat d'aquest combustible, resulta fonamental seguir de prop la fluctuació del dòlar: el cru cotitza en aquesta moneda i amb ella s'expressa el valor del barril.

Com es forma i s'extreu el petroli?

El petroli és una substància combustible, negra i viscosa, líquida a temperatura i pressió normals. El seu origen es troba en la descomposició de les substàncies orgàniques per l'acció de microbis que no necessiten oxigen per a viure (anaerobis). El petroli es va formar fa milions d'anys a partir d'animals i plantes que es van convertir en fòssils. Per a fossilitzar-se, un animal ha de quedar soterrat en fang o en sorra abans que es descomponguin els seus ossos. Durant milers d'anys les capes de sediments es van acumular sobre les seves restes òssies i els minerals es van dipositar fins a convertir-se en el que avui coneixem com a petroli.
El 1859 l'empresari nord-americà Drake va fer perforar un pou a Oïl Creek , Pennsylvania, del qual va extreure petroli per metres cúbics. D'aquesta manera va començar l'anomenada "febre de l'or negre". Generalment, el petroli es troba tancat en els espais que hi ha entre els grans d'arena que formen les roques anomenades arenoses, que poden ser d'origen marí, fluvial, glacial o lacustre. Com a conseqüència dels seus diferents pesos específics, trobem el petroli acumulat sobre l'aigua salada, que sempre l'acompanya, i per sota del gas natural, que ocupa la part superior de la zona. Les reserves petrolíferes es troben sota la superfície terrestre a centenars o a milers de metres de profunditat i l'únic mètode segur per a ubicar-les són els sondeigs exploradors. Avui en dia, la tècnica més utilitzada per a extreure el petroli dels pous és per mitjà de la perforació rotatòria. A través dels oleoductes es condueix als tancs d'emmagatzemament, des d'on s'envia al seu destí.

Alternatives al petroli

Ja fa temps que hi ha alternatives al petroli tant per a ús industrial com per al combustible que utilitzem per als nostres vehicles. Així, fa anys que s'investiga amb olis vegetals (més ecològics i que podrien ser més barats si se n'estengués el consum) o amb el pràcticament inacabable hidrogen. Els fabricants d'automòbils ja han dissenyat prototips avançats amb motors basats en aquest gas. A més, les companyies petrolíferes porten anys intentant diversificar-se cap a altres sectors, i arribat el moment s'ocuparan de monopolitzar la manufactura i la distribució dels combustibles alternatius.

Reserves a Espanya: 90 dies

Espanya, com a membre de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), manté unes reserves de petroli i carburants equivalents a 90 dies de consum. Els primers 30 dies es consideren reserves estratègiques sota control de la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petrolífers (CORES), dependent del Ministeri d'Economia. Els 60 dies restants són reserves comercials que les petrolieres han de mantenir de forma obligatòria. La normativa sobre reserves estableix que "en situacions d'escassetat de subministrament de fonts energètiques, es pot ordenar el sotmetiment de les existències mínimes de seguretat, incloses les reserves estratègiques, a un règim d'intervenció sota el control directe de CORES, amb l'objectiu d'induir la utilització més adequada dels recursos energètics disponibles".

Esquers enverinats: La major amenaça de les espècies més vulnerables

A més de ser una pràctica cruel amb els animals, pot tenir repercussions negatives en els éssers humans, ja que el verí entra en la cadena alimentària

Les organitzacions ecologistes mantenen que la principal amenaça que planeja sobre les espècies de fauna ibèrica més vulnerables a la desaparició és l'ús d'esquers enverinats. L'àguila imperial -única en el món-, l'aufrany, el voltor negre o el trencalòs, al costat de carnívors gairebé extingits com l'ós (l'any 2000 van ser confirmades tres morts d'óssos enverinats a Cantàbria) i el llop, s'enfronten a un futur incert en què les pràctiques primitives suposen un factor determinant en la reducció de les seves poblacions.

Des del principi dels temps, els camps han estat sembrats de ceps, llaços i esquers tòxics col·locats per l'home en la seva lluita per la supervivència, però llavors funcionava també com a equilibri de l'ecosistema. Ara, els mètodes de captura no selectius -i il·legals-, causen la regressió i l'extinció de la fauna, amb l'agreujant que els principals afectats són precisament les espècies amb un perill seriós de desaparèixer per a sempre. I encara que perill significa que encara hi ha temps, extinció és sinònim d'irreversible.

Poques sancions

La legislació, internacional i local s'endureix any rere any i persegueix la còmoda pràctica de provocar la mort a la natura, però els procediments són difícils de detectar i, desfortunadament, molt fàcils i barats de portar a terme. Des de 1996 l'ús d'esquers enverinats és un delicte tipificat en el codi penal, castigat amb unes penes entre sis mesos i dos anys de presó. No obstant això, tot i que la batalla legal encara és incipient, als nostres tribunals només se n'han dictat cinc condemnes. El 13 d'octubre de 1999 es va dictar la primera contra els qui havien col·locat 6 ous de guatlla que prèviament havien manipulat, injectant-hi una substància denominada fention. Aquest compost químic insecticida s'utilitza per a enverinar esquers que persegueixen controlar el nombre de predadors, però els seus efectes poden acumular-se en la cadena alimentària i acabar afectant els éssers humans. Les legislacions de les comunitats autònomes també consideren l'ús de verí com a infracció greu o molt greu, però igual que en la jurisprudència estatal a penes hi ha sancions. El motiu: s'exigeix com a prova la demostració de l'autoria de l'enverinament, la qual cosa resulta impossible en la pràctica totalitat dels casos.

Alta toxicitat

És difícil seguir la pista als enverinadors. Les substàncies tòxiques formen part de la composició de productes d'ús rutinari en l'agricultura, d'adquisició freqüent i lliure. Els verins que s'estan utilitzant per a eliminar fauna són, sobretot, organofosforats, substàncies com el carbonfuran o l'aldicarb, de toxicitat elevada en quantitats molt xicotetes. Amb un mil·ligram n'hi ha prou per a matar un ocell d'un quilo de pes. El cianur, trobat en l'anàlisi d'animals enverinats, és un component dels raticides. No obstant això, siga quina siga la composició del producte verinós, la majoria tenen en comú que condueixen a una mort prolongada i dolorosa per sufocació i paràlisi muscular.

Esquers

Els esquers que s'utilitzen normalment són trossos de carn, bé de pollastre o conill, i ous de guatlla o gallina, i en menor mesura, de colom i perdiu. Un dels aspectes negatius de l'ús de verins, deixant a un costat la cruenta mort que provoca la seva reacció, és la dificultat de trobar-los a la muntanya. En la majoria dels casos es localitzen quan es troben de manera fortuïta exemplars ja enverinats, és a dir, quan el dany s'ha consumat.

Un problema que torna

Eliminar depredadors, en general, i llops, guillots i gossos salvatges, en particular, és l'objectiu dels verins que es col·loquen a la muntanya. La causa: els danys dels carnívors al bestiar o a les espècies cinegètiques, encara que també n'hi ha quen escampen verí confiant que algun porc senglar el devore i deixi de destrossar els seus prats i els seus conreus. Gossos salvatges, animals sense amo que es reprodueixen al camp també formen part del problema i són l'excusa perfecta per a l'ús indiscriminat d'esquers enverinats. I així, molts gossos dels pobles i dels mateixos pastors, que vaguen lliurement per la muntanya, estan darrere de matances de caps de bestiar que, sovint, acaben pagant els llops. D'altres espècies, com el guillot i altres petits carnívors, són perseguides per la seva pressió sobre la fauna cinegètica; els còrvids i els rosegadors, pels seus danys en les collites. Aquesta pràctica, il·legal, semblava un malson del passat. L'ús d'esquers enverinats es coneix a Espanya almenys des de finals del segle XIX, però quan en la dècada dels anys 60 la població de l'àguila imperial es va reduir a 30 parelles, va saltar l'alarma. Vint anys d'evolució de la sensibilitat social van fer que el 1983 fos declarat il·legal l'ús d'esquers enverinats per al control de depredadors. No obstant això, quan el problema semblava ja superat, cap als finals dels 80 i els primers anys desl 90 es va tornar a trobar un gran nombre de carronyers enverinats mitjançant aquests esquers.

Enverinar no és la solució

El sistema no només és il·legal, sinó que altera l'organització dels ecosistemes i, el pitjor de tot, no selecciona les víctimes. Qualsevol animal que s'alimenti de carn és un receptor potencial dels esquers enverinats, i no sols de primera mà: les substàncies tòxiques persisteixen en l'organisme, de manera que es transmeten a través de les xarxes tròfiques. El llop enverinat morirà abans o després i, en qualsevol cas, el seu cadàver servirà de menjar als carronyers: còrvids, voltors, guillots, porcs senglars, altres llops... que també moriran i seran devorats, i així transmetran el verí fins que la seva concentració deixi de ser letal. Els qui sobrevisquin es veuran afectats, per exemple, en el seu èxit reproductor. Aquesta cadena no exclou l'ésser humà. El mètode no és selectiu i propaga la mort de tots els carnívors. Una possible alternativa per a encarar el problema d'atacs indiscriminats són batudes selectives que han de ser permeses per les administracions, encara que no és pràctica habitual.

Què hem de fer si trobem animals o esquers suposadament enverinats

Un dels principals obstacles per a processar els qui enverinen és la mancança de proves adequades. Per aquest motiu, és molt important que si trobem un cadàver o esquer suposadament enverinat, s'apliquin unes línies d'actuació que evitin defectes de forma.

• És imprescindible avisar l'Autoritat Judicial (SEPRONA o Agents Forestals).
• No cal tocar ni moure el cadàver fins que s'hi personi l'autoritat.
• Cal fotografiar la zona i el cadàver.
• S'ha de revisar la zona per esbrinar si hi ha més cadàvers, fins i tot d'animals domèstics, i esquers.
• És fonamental posar immediatament els fets en coneixement dels responsables de la Comunitat Autònoma.

Xifres per a la reflexió

Des del Laboratori Forense de Vida Silvestre s'adverteix que el problema, en comptes de desaparèixer, s'accentua. Les dades que aporten des d'aquest Labortatori són reveladors: per les seves dependències han passat 5.623 animals enverinats des de 1990. Els gossos salvatges encapçalen l'estadística (1.510), seguits del voltor (627), el milà reial (489), el voltor negre (404) i el guillot (335). En el primer cas, el nombre reflecteix la dimensió de la població; en els casos del milà reial i el voltor negre constitueix una pèrdua d'exemplars catastròfica. Encara que la situació més greu és la de l'àguila imperial ibèrica, que ha perdut 69 individus en una dècada sobre a penes 150 parelles. Per a donar una idea clara de quin és l'estat actual d'aquestes espècies, cal recordar que la població espanyola de voltor negre es troba en l'entorn de les 1.000 parelles -1.127 el 1998- mentre que la de l'aufrany representa més de les dues terceres parts de la població continental. Quant al trencalòs, espècie en perill d'extinció junt amb l'àguila imperial, el verí és actualment la seva principal causa de mortalitat. I el 82% de les escasses 117 parelles reproductores de l'espècie que habiten a Europa es troben als Pirineus.

La gota freda

Al setembre i l'octubre algunes de les zones de la península Ibèrica veuen el seu cel cobert de ruixats i tempestes d'una violència extraordinària i de poca durada. Es tracta de la gota freda, resultat de la suma de tres factors habituals en aquesta època de l'any, especialment en la zona mediterrània: mar calent, atmosfera inestable en la superfície i aire fred en l'altura. Catàstrofes com les inundacions de Bilbao a finals d'agost de 1983 o el trencament de la presa de Tous (València) a l'octubre de 1982 han passat a la memòria col·lectiva d'un país que, tant per les condicions climatològiques com orogràfiques, està destinat a viure de bracet amb la gota freda estacional.

Com es genera la gota freda

• El mar es troba a temperatures altes. El Mediterrani, per exemple, pot arribar al final de l'estiu als trenta graus en zones pròximes a la costa.
• Es desprèn molt de vapor d'aigua, com l'aigua calenta d'un bany o una dutxa.
• Si en aquestes condicions climàtiques arriba una borrasca o un front fred i hi ha una bossa d'aire fred en altura, es produeix una situació d'inestabilitat.
• El vapor d'aigua, que el mar allibera en grans quantitats, puja arrossegat per la inestabilitat i es condensa en trobar-se amb la zona freda, i com a resultat es forma un núvol.
• Aquest núvol pot anar engrandint-se a gran velocitat perquè el vapor ascendent troba molta facilitat per a pujar en trobar-se amb zones més fredes, i amb aquest fred va condensant-se cada vegada més aigua.

Així, en molt poques hores es poden formar grans núvols tempestuosos que encara que no tinguin una gran extensió horitzontal poden fer més de deu quilòmetres d'altura. Aquests núvols descarreguen una forta pluja, normalment acompanyada d'un gran aparell elèctric i de pedra. No obstant això, alguns meteoròlegs afirmen que la gota freda no sempre va associada a pluges intenses o catastròfiques.

Danys i la importància del sòl

Alguns especialistes prefereixen utilitzar les sigles DANA (Depressió Asilada de Nivells Alts) per a referir-se a aquest fenomen meteorològic, ja que el terme de gota freda el consideren imprecís. La veritat és que al marge de la denominació que s'utilitzi, els danys que poden ocasionar aquest tipus de pluges torrencials no depenen únicament de la seva intensitat, sinó també de l'estat del sòl.

En vessants amb molta pendent i desproveïts de vegetació, l'aigua corre molt ràpidament i arrossega amb força la terra, fet que provoca una gran erosió. Si, a més, els vessants acaben en una vall encaixada, pot formar-se una gran riuada que empeny amb força tot el que troba. En la zona mediterrània espanyola és freqüent que els llits dels rius es mantinguin secs molts mesos a l'any i que siguin ocupats per cultius o edificacions. Això motiva que en les grans crescudes els danys siguin majors: d'una banda, perquè es destrueix el que hi havia construït; d'una altra, perquè s'impedeix la sortida lliure de l'aigua i es fa més gran la crescuda.

En canvi, en vessants suaus i coberts de vegetació, l'aigua que cau és frenada per les plantes i absorbida amb més facilitat pel sòl, amb la qual cosa baixa pel vessant menys aigua i a una velocitat menor. L'erosió resulta així també molt menor. D'aquí ve la importància de mantenir els boscs i la coberta vegetal del terreny per a prevenir els danys que produeixen els fenòmens climatològics violents.

Què cal fer si ens sorprèn en la carretera

• Cal atendre les informacions de les emissores de ràdio locals o informar-se de la situació meteorològica en les zones on ens hem de desplaçar.
• Hem d'evitar viatjar de nit, i si ens veiem obligats a fer-ho, conduirem amb prudència comprovant el funcionament dels frens periòdicament.
• No hem de creuar en cotxe, encara que coneguem perfectament el traçat, les carreteres inundades o els ponts ocults per les aigües.
• Si hem de conduir per una zona inundada, ho farem molt lentament i en primera marxa, per a evitar que el motor es mulli i arribi a parar-se. Tindrem en compte que els frens funcionen malament amb les rodes encara xopes després de travessar un terreny inundat.
• Quan l'aigua arribi a l'eix del vehicle o se situi per damunt dels genolls, n'haurem de sortir i dirigir-nos a zones més altes. Si trobem dificultats per a obrir les portes, caldrà evacuar-lo per les finestres sense perdre el temps.
• Prestarem atenció als moviments de terra, clots, fils de conducció elèctrica i, en general, a tots els objectes caiguts.
• Si el motor s'ha aturat i no és possible tornar-lo a arrancar, caldrà encendre els llums d'emergència (doble intermitent) i empènyer el cotxe cap a la cuneta, si les condicions permeten fer-ho, per a tractar de treure el vehicle tot el que puguem de la calçada. Les ràfegues de llum llarga poden servir també per a demanar auxili de nit. No oblidi el codi Morse de socors: tres ràfegues curtes, tres llargues i tres curtes (SOS). Potser algú entendrà el que signifiquen aquestes llumades.

Consells per a minimitzar els danys de la gota freda

• Convé revisar la teulada i els baixants d'aigua, així com la cuneta o sèquia pròxima a la casa, evitant tota acumulació de runes, fulles, terra, etc.
• Cal estar proveït d'una llanterna amb piles de recanvi, una ràdio de piles, una petita farmaciola de primers auxilis i els medicaments que s'usen habitualment, sense oblidar aliments i roba d'abric.
• S'han de retirar de l'exterior de la casa mobles i objectes que puguin ser arrossegats per les aigües i col·locar tots els productes tòxics (herbicides, insecticides, etc.) fora de l'abast de l'aigua.
• És important sintonitzar les emissores de ràdio locals per a estar informat i seguir les normes sanitàries d'higiene (sobre neteja, alimentació...) que dicten les autoritats.
• Si s'observa alguna possibilitat d'inundació sobtada en la zona, cal marxar immediatament a un lloc més segur, no esperar instruccions i notificar a les autoritats el perill.
• S'han de localitzar els punts més alts de la zona en què ens trobem, per a pujar-hi en cas de riuada.
• S'han de desconnectar els aparells o equips elèctrics, però només els tocarem si no estem mullats o trepitjant aigua.
• Passat el perill i abans de tornar definitivament a la casa, cal efectuar una inspecció per si hi hagués risc d'enfonsament o haguessin apareguts clevills, deformacions en els murs, etc.

Els incendis forestals.

El foc no és un problema ecològic sinó un problema social: Històricament la nostra societat ha associat el foc com un element negatiu per definició i que únicament podia perjudicar l’ésser humà i el seu entorn. En realitat no és així; en els boscos mediterranis esdevé simplement un factor ecològic més i existeix des de sempre.
El foc no és res més que un dels diferents agents de pertorbació que actuen sobre el bioma d’un territori i per tant la freqüència d’aquest és el factor més determinant a l’hora de valorar-ne els seus efectes.

La gran majoria dels incendis que es produeixen sobre el nostre país tenen una extensió limitada però en alguns casos aquests afecten grans proporcions i devasten àrees molt importants. Aquests van sempre associats a unes condicions ambientals determinades, primerament per una sequera prèvia i a una situació de vents de ponent que arriben a Catalunya amb un contingut d’humitat molt baix.

Segons les característiques del medi, de les condicions meteorològiques i el tipus de combustible es poden produir diferents tipus d’incendis. Els principals tipologies són:

• Incendis de subsòl: Es propaguen per subsòl cremant arrels, rebasses, llavors i matèria orgànica que es troba en el subsòl. És un foc lent i de difícil apagar.
• Foc de superfície. Avança ràpidament cremant els matolls (el més benevol).
• Foc de capçades. Antorxeig, es cremen les copes dels arbres sense afectar el matollar.
• Foc de capçada i superfície. És el més destructor, combinació dels dos anteriors.

Els principals efectes són:
(els efectes dels incendis són molt diversos i caldria explicar-los molt més detalladament)

Sobre els sòl:

Els principals efectes que té sobre el sòl és la combustió de la matèria orgànica que hi ha, la reducció de la infiltració i un augment del risc d’erosió.

Sobre la vegetació:

Els efectes més importants del foc sobre la vegetació és la destrucció de la biomassa i la mortalitat d’individus.
Com a conseqüència d’aquest agent de pertorbació les espècies mediterrànies adopten diferents estratègies o mecanismes alhora d’afrontar els incendis. La rebrotada i la germinació .
Sobre la fauna:

El foc efecte la fauna de dues maneres diferents. En primer lloc cal tenir en compte la mortalitat directe d’espècies que no han pogut fugir. Aquesta depèn de:

- velocitat, intensitat i extensió del foc
- del comportament i capacitat de fugida de l’espècie
- de l’estació de l’any (en època de cria la mortalitat augmenta)
- moment del dia per algunes espècies.

Les espècies que tenen una mortalitat directe més elevada a causa del foc, són els amfibis i rèptils perquè no són a temps a enterrar-se ni escapar del foc.

Un segon efecte és la mortalitat indirecte a causa de:

- canvi dràstic en l’estructura de l’hàbitat
- del microclima
- disminució de la disponibilitat de refugi
- disminució de l’aliment
- el nius estan més exposats als depredadors.

Tot i que es considera que els incendis forestals són un agent més de l’ecosistema mediterrari, fins arribar al punt que actua com si es tractés d’un sistema depredaor-presa la vegetació s’ha anat adaptant a ell, han evolucionat paral•lelament. El foc no és res més que un factor més de pertorbació com poden ser les grans nevades, onades de fred o aiguats, que provoquen una alteració més o menys important sobre els medi.
El que ara ens hem de preguntar és fins a quin punt l’home ha fet variar la freqüència i tipologia dels incendis ja que encara que el foc sigui un element natural, una freqüència superior al normal pot tenir importants efectes sobre el futur dels nostres boscos.
Períodes de retorn massa curts no permeten el retorn a la situació inicial dels ecosistemes és a dir, que si es produeixen cada pocs anys els boscos no es poden regenerar i es queden en les situacions primàries de l’estadi de la succeció, queden com a matollars.

Per tal d’augmentar el període de retorn dels incendis s’ha d’actuar reduint la quantitat de combustible dels nostres boscos. Existeixen diverses tèctiques de desbrossament com les mecàniques o manuals, però una de les tècniques més econòmica i més respectuosa amb l’entorn és la ramaderia extensiva (ja sigui amb vaques, cabres, rucs...).

Les plantacions d'eucaliptus empobreixen el sòl per sempre?

Els eucaliptus són arbres de la família de les mirtàcies, originaris del sud-est d’Austràlia. Es va començar a extendre de forma important en el darrer segle als Països Catalans com a arbre de producció de fusta i com a arbre ornamental.

És un arbre de creixement ràpid, per la qual cosa és apreciat per la seva producció, viu en terrenys lleugerament àcids i tolera relativament bé la sequera. Una de les principals característiques és que és un arbre que pot viure en zones amb molt pocs nutrients, quan la majoria d’espècies no i podrien viure. Es per aquest fet fa que un cop s’arrenquin i es plantin altres arbres aquests no pugin prosperar, i sembli que els eucaliptus siguin els responsables d’aquest empobriment del sòl. No pel fer que els eucaliptus hagin empobrit el sòl, sinó que el terra inicialment ja era molt pobre.