Els residus nuclears o radioactius són material de rebuig generat en el cicle nuclear, que comença amb la extracció mateixa del mineral (urani) utilitzat en les centrals nuclears. A Espanya aquesta deixalla atòmica, contaminada amb elements radioactius en concentracions superiors a les que estableixen les autoritats, prové de nou centrals nuclears que produeixen el 33% de l'electricitat del país i de prop de 600 hospitals i centres d'investigació. En total, una mica més de 2.000 tones anuals de residus. Els d'activitat baixa i mitjana, procedents d'aplicacions no energètiques, s'emmagatzemen en l'abocador nuclear d'El Cabril (Còrdova), mentre que els d'alta activitat, generats en les centrals nuclears, es confinen en piscines especials subterrànies que hi ha a les mateixes centrals. És precisament l'emmagatzemament una de les qüestions que més enfrontaments provoca entre els partidaris de l'energia nuclear i els que hi són contraris, pel perill que pot representar una fuita radioactiva.
D'on procedeixen els residus nuclears?
* D'aplicacions energètiques en les centrals nuclears. El major volum de residus radioactius es produeix en les etapes per les quals passa el combustible nuclear per a produir energia elèctrica i en el desmantellament de les centrals nuclears. Tots aquests residus representen al voltant del 95% de la producció total.
* D'aplicacions no energètiques. Deriven de l'ús dels isòtops radioactius, fonamentalment en tres tipus d'activitats: investigació, medicina i indústria. El volum de residus radioactius que generen és inferior al 10%, sense que això signifiqui que la gestió hagi de ser menys rigorosa.
Classificació dels residus nuclears
Per a classificar els residus radioactius es pot atendre diversos criteris, com l'estat físic (sòlids, líquids i gasosos), el tipus de radiació emesa (alfa, beta, gamma), el contingut en radioactivitat, el període de semidesintegració dels radionúclids que conté, la generació de calor, etc. Des del punt de vista de la gestió, a Espanya actualment els residus radioactius es classifiquen en:
* Residus d'activitat baixa i mitjana
o Tenen activitat específica baixa
o No generen calor
o Contenen radionúclids emissors beta-gamma amb períodes de semidesintegració inferiors a 30 anys (el que significa que redueixen l'activitat a menys de la mil·lèsima part en un període màxim de 300 anys).
o S'emmagatzemen en l'abocador nuclear d'El Cabril (Còrdova).
* Residus d'alta activitat
o Els radionúclids continguts en els residus d'alta activitat tenen un període de semidesintegració superior a 30 anys.
o Contenen radionúclids emissors alfa, gamma i beta de vida llarga en concentracions apreciables.
o Poden desprendre calor.
o A Espanya es confinen en piscines especials subterrànies que hi ha a les mateixes centrals nuclears.
Una altra forma de classificar-los és basant-nos en la perillositat que ofereixen; normalment, un residu és més perillós com més alta sigui la seva vida mitjana
Emmagatzemament
El principi que segueix l'emmagatzemament de residus és aïllar-los de l'entorn humà, interposant entre ells i els éssers vius un sistema de tanques que impedeixi el seu retorn per a sempre, o que minimitzi els riscs a un valor pràcticament nul en el cas de fuita. Aquest procés s'anomena confinament. Amb independència dels avanços científics que permetin, en el futur, desenvolupar tecnologies capaces d'eliminar o disminuir la radiotoxicitat d'aquests residus, actualment està admesa i tipificada internacionalment l'estratègia que cal seguir per a l'emmagatzemament final dels residus radioactius, és a dir, per a confinar-los definitivament. El perill que cal evitar és que l'aigua de pluja o l'aigua subterrània entri en contacte amb els residus radioactius, i posteriorment dissolgui algun dels radionúclids presents i els transporti a l'entorn humà, amb el consegüent perill que això comportaria.
Què és la radioactivitat?
Es tracta d'una energia que emeten certs cossos, sigui espontàniament (radioactivitat natural) o provocada per una intervenció externa (radioactivitat artificial). La radiació que emanen els materials radioactius pot danyar els organismes vius. El dany produït al cos humà per tot tipus de radiacions es mesura amb una magnitud anomenada dosi de radiació. Un sievert (Sv) és la unitat que mesura aquesta dosi de radiació. Un nivell no nociu de radiació sobre un individu pot ser 2 o 3 milisieverts. Exposar un cos sencer a un nivell de 3 a 5 sieverts li causaria la mort. En tractaments de radioteràpia -que consisteix a radiar un teixit o tumor per a destruir-lo- s'irradien dosis molt superior que poden fins i tot arribar als 70-80 sieverts. Com que són accions molt localitzades sobre zones concretes del cos, els pacients no pateixen les conseqüències de la radiació.
El Cabril, el cementeri nuclear espanyol
L'únic cementeri nuclear espanyol preparat per a albergar materials d'activitat baixa i mitjana (amb una vida màxima de 300 anys) està situat a 80 quilòmetres de Còrdova, en ple cor de Sierra Morena. Construït en 1992, El Cabril emmagatzema més de 16.000 metres cúbics de deixalles nuclears (el 28% de la seva capacitat). Hi funcionen 36 punts de control de l'aire, de l'aigua i de la vegetació. Enresa (Empresa Nacional de Residus Radioactius), que gestiona els residus nuclears a Espanya, assegura que no hi ha emissions exteriors. En 1996 el Tribunal Superior de Madrid va declarar que s'hi havien emmagatzemat rebuigs de les centrals nuclears sense tenir-ne la llicència necessària. Les estructures d'emmagatzemament estan concebudes per a afrontar un terratrèmol de 7,5 graus i els residus són recuperables si sorgís un mètode més segur.
Què es pot fer amb els residus?
En aquests moments hi ha tres mètodes de gestió de residus:
* Cicle obert: els combustibles gastats, procedents dels reactors nuclears, són considerats residus de radioactivitat alta. Per això s'emmagatzemen definitivament en emmagatzemaments geològics profunds (EGP), per exemple, al desert entre Nou Mèxic i Nevada als EUA.
* Cicle tancat: els combustibles gastats són manipulats (reprocés) per a recuperar l'urani i el plutoni que contenen, de manera que puguin ser utilitzats com a materials energètics.
* Cicle tancat avançat: des de començaments de la dècada dels 90 s'investiga i es desenvolupa la separació i la transmutació de determinats radionúclids de vida llarga, ateses les dificultats -fonamentalment socials i polítiques- que van apareixent en tots els països per a l'acceptació pública de l'emmagatzemament geològic profund (EGP) dels residus d'alta activitat. Així es disminueixen els components tòxics a llarg termini dels residus d'alta activitat.
Aquestes tres opcions tenen en comú dues etapes fonamentals: l'emmagatzemament temporal dels combustibles gastats i el seu emmagatzemament definitiu posterior.
D'on procedeixen els residus nuclears?
* D'aplicacions energètiques en les centrals nuclears. El major volum de residus radioactius es produeix en les etapes per les quals passa el combustible nuclear per a produir energia elèctrica i en el desmantellament de les centrals nuclears. Tots aquests residus representen al voltant del 95% de la producció total.
* D'aplicacions no energètiques. Deriven de l'ús dels isòtops radioactius, fonamentalment en tres tipus d'activitats: investigació, medicina i indústria. El volum de residus radioactius que generen és inferior al 10%, sense que això signifiqui que la gestió hagi de ser menys rigorosa.
Classificació dels residus nuclears
Per a classificar els residus radioactius es pot atendre diversos criteris, com l'estat físic (sòlids, líquids i gasosos), el tipus de radiació emesa (alfa, beta, gamma), el contingut en radioactivitat, el període de semidesintegració dels radionúclids que conté, la generació de calor, etc. Des del punt de vista de la gestió, a Espanya actualment els residus radioactius es classifiquen en:
* Residus d'activitat baixa i mitjana
o Tenen activitat específica baixa
o No generen calor
o Contenen radionúclids emissors beta-gamma amb períodes de semidesintegració inferiors a 30 anys (el que significa que redueixen l'activitat a menys de la mil·lèsima part en un període màxim de 300 anys).
o S'emmagatzemen en l'abocador nuclear d'El Cabril (Còrdova).
* Residus d'alta activitat
o Els radionúclids continguts en els residus d'alta activitat tenen un període de semidesintegració superior a 30 anys.
o Contenen radionúclids emissors alfa, gamma i beta de vida llarga en concentracions apreciables.
o Poden desprendre calor.
o A Espanya es confinen en piscines especials subterrànies que hi ha a les mateixes centrals nuclears.
Una altra forma de classificar-los és basant-nos en la perillositat que ofereixen; normalment, un residu és més perillós com més alta sigui la seva vida mitjana
Emmagatzemament
El principi que segueix l'emmagatzemament de residus és aïllar-los de l'entorn humà, interposant entre ells i els éssers vius un sistema de tanques que impedeixi el seu retorn per a sempre, o que minimitzi els riscs a un valor pràcticament nul en el cas de fuita. Aquest procés s'anomena confinament. Amb independència dels avanços científics que permetin, en el futur, desenvolupar tecnologies capaces d'eliminar o disminuir la radiotoxicitat d'aquests residus, actualment està admesa i tipificada internacionalment l'estratègia que cal seguir per a l'emmagatzemament final dels residus radioactius, és a dir, per a confinar-los definitivament. El perill que cal evitar és que l'aigua de pluja o l'aigua subterrània entri en contacte amb els residus radioactius, i posteriorment dissolgui algun dels radionúclids presents i els transporti a l'entorn humà, amb el consegüent perill que això comportaria.
Què és la radioactivitat?
Es tracta d'una energia que emeten certs cossos, sigui espontàniament (radioactivitat natural) o provocada per una intervenció externa (radioactivitat artificial). La radiació que emanen els materials radioactius pot danyar els organismes vius. El dany produït al cos humà per tot tipus de radiacions es mesura amb una magnitud anomenada dosi de radiació. Un sievert (Sv) és la unitat que mesura aquesta dosi de radiació. Un nivell no nociu de radiació sobre un individu pot ser 2 o 3 milisieverts. Exposar un cos sencer a un nivell de 3 a 5 sieverts li causaria la mort. En tractaments de radioteràpia -que consisteix a radiar un teixit o tumor per a destruir-lo- s'irradien dosis molt superior que poden fins i tot arribar als 70-80 sieverts. Com que són accions molt localitzades sobre zones concretes del cos, els pacients no pateixen les conseqüències de la radiació.
El Cabril, el cementeri nuclear espanyol
L'únic cementeri nuclear espanyol preparat per a albergar materials d'activitat baixa i mitjana (amb una vida màxima de 300 anys) està situat a 80 quilòmetres de Còrdova, en ple cor de Sierra Morena. Construït en 1992, El Cabril emmagatzema més de 16.000 metres cúbics de deixalles nuclears (el 28% de la seva capacitat). Hi funcionen 36 punts de control de l'aire, de l'aigua i de la vegetació. Enresa (Empresa Nacional de Residus Radioactius), que gestiona els residus nuclears a Espanya, assegura que no hi ha emissions exteriors. En 1996 el Tribunal Superior de Madrid va declarar que s'hi havien emmagatzemat rebuigs de les centrals nuclears sense tenir-ne la llicència necessària. Les estructures d'emmagatzemament estan concebudes per a afrontar un terratrèmol de 7,5 graus i els residus són recuperables si sorgís un mètode més segur.
Què es pot fer amb els residus?
En aquests moments hi ha tres mètodes de gestió de residus:
* Cicle obert: els combustibles gastats, procedents dels reactors nuclears, són considerats residus de radioactivitat alta. Per això s'emmagatzemen definitivament en emmagatzemaments geològics profunds (EGP), per exemple, al desert entre Nou Mèxic i Nevada als EUA.
* Cicle tancat: els combustibles gastats són manipulats (reprocés) per a recuperar l'urani i el plutoni que contenen, de manera que puguin ser utilitzats com a materials energètics.
* Cicle tancat avançat: des de començaments de la dècada dels 90 s'investiga i es desenvolupa la separació i la transmutació de determinats radionúclids de vida llarga, ateses les dificultats -fonamentalment socials i polítiques- que van apareixent en tots els països per a l'acceptació pública de l'emmagatzemament geològic profund (EGP) dels residus d'alta activitat. Així es disminueixen els components tòxics a llarg termini dels residus d'alta activitat.
Aquestes tres opcions tenen en comú dues etapes fonamentals: l'emmagatzemament temporal dels combustibles gastats i el seu emmagatzemament definitiu posterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada